Políticament incorrecte, moralment ètic

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Vivim en una societat disbaratada que sovint desconfia dels seus representants polítics electes, malgrat votar-los, que igual els menysté si se n’ixen del guió. La prova palmària d’aquesta situació el tenim en les controvèrsies que suscita el benintencionat d’Alberto Garzón (Logronyo, 1985), ministre de Consum de l’actual executiu. Un tipus que, precisament per vetlar per la salut dels més vulnerables i l’economia de les seues famílies, li declarà batalla a les cases d’apostes i jocs d’atzar, com també a les grans indústries ramaderes càrniques i làcties per allò d’alertar sobre els riscos per a la salut de tothom que provoca tractar els animals de qualsevol manera en tal de produir en massa.

Membres del propi govern de coalició, particularment del PSOE, persones qualificades de la mateixa formació, l’oposició en bloc i, per sobre de tots, la pròpia indústria li han fet la creu per ser políticament incorrecte i moralment ètic. El pitjor de la situació és que no m’estranya que eixa actitud qualle en amplis sectors de la societat i tracten el bo de Garzón com si fos un pelele, demanant un dia sí i a l’altre també el seu cap en safata d’or.

Anem a veure, si per una vegada hi ha un gestor públic amb vertadera responsabilitat executiva que mira pels interessos de la ciutadania i per això mateix posa el dit en la nafra, ¿per què no el valorem pel compliment del seu deure per damunt del que comporta l’electoralisme barat, que és el que consumim a mans plenes a diari? Crec que és una manera de procedir que li correspon a gent com ell, acostumats com estem a que siga la societat la que isca al carrer a demanar tal o qual actuació a un determinat departament o govern. És a dir, just al l’inrevés del que seria desitjable.

¿És que hem declinat d’exercir la responsabilitat cívica que ens correspon per la pressió dels mitjans de comunicació i dels polítics que tant critiquem pel seu immobilisme i irresponsabilitat manifesta? ¿Què pretenem, jutjar com a pueril dir a les coses pel seu nom? ¿És desaconsellable, potser, prevenir abans que curar? Perquè si és això del que es tracta, no sé qui té més delit, si els grups mediàtics pel seu sucós alarmisme, els polítics de conveniència que només busquen resultats favorables en les enquestes, o tots i cadascun de nosaltres per no saber valorar com cal que algú –per una vegada- ens tinga en compte encara que siga per dir veritats incòmodes.

Hem arribat a la paranoia de veure bé que des de les més altes instàncies se’ns predique amb el canvi climàtic i les seues nefastes conseqüències, les energies verdes o renovables, el reciclatge… –amb la connivència sempre interessada de determinats mitjans- i malament que en la nostra alimentació hi haja una bomba de rellotgeria que, tard o d’hora, esclatarà. Això es diu salut pública, a l’igual que posar veda als jocs d’atzar i apostes virtuals que a tota hora es publiciten sense cap control –amb el dany que poden fer, sobretot als més joves- o que obrin sucursals pertot arreu, davant de col·legis, guarderies… sense cap mirament ni escrúpol. A ningú li agradaria acabar sent un ludòpata, però menys encara que ho acaben sent els més joves, per ells i per l’amargura que suposa per a les seues famílies.

Alberto Garzón ho ha fet bé, com toca i és d’esperar d’algú amb veritable responsabilitat pública, ha obrat en benefici de la comunitat i en contra de la mala praxis de determinat tipus de ramaderia pels efectes nocius que pot produir a la salut del comú, i abans també estigué encertat pel que fa a regular el funcionament i la publicitat del joc. La resta, les duríssimes i injustificades crítiques o sorna que rep són producte d’un stablishment que només pensa en perpetuar-se indefinidament o arribar al poder a tota costa, encara que siga en perjudici –curiosament- dels seus propis votants, als qui en definitiva menysprea quan ja ha aconseguit la seua confiança el dia de les eleccions.

Tot no està en pegar cabotades i beneficiar a uns pocs en detriment de la població en el seu conjunt, com tampoc en les portes giratòries que tant mal han fet, fan i faran en eixa mateixa direcció, quan, des del poder establert com des de l’empresa privada, multitud de polítics de conveniència (els mateixos que un dia triarem) suren per al seu propi benefici i del poder econòmic que tan bé els paga a espatlles de la ciutadania, sense cap moral ni ètica. Hora és ja d’anar despertant de la letargia i saber diferenciar nítidament servir de servir-se.