PUTIN, STALIN I LENIN, MENUDA TERNA
Albert Ferrer Orts -Universitat de València
El líder de la Revolució Russa i fundador de la URSS, el seu depravat i temut successor i qui aspira a reverdir vells llorers imperials –russos el primer i el tercer i georgià el segon- esdevenen com les arrels més visibles d’un arbre ombriu i amenaçador que, inevitablement, s’ha anat alimentant d’un substrat no menys grandiloqüent: la Rússia tsarista. Un règim absolut i autòcrata que vingué a ser substituït de quall per un altre de semblant d’inspiració popular que aspira a perpetuar-se en el temps més per les males que no pas pel camí de la concòrdia i cooperació. En la llista de despropòsits Ucraïna representa el darrer gra enfilat d’un rosari d’ingerències i violències a què no es resisteixen els governants de torn.
Al remat, tres estadis successius que han marcat la història del món des de fa una centúria i, per descomptat, de Rússia i els anomenats països del teló d’acer després de la Segona Guerra Mundial, sobretot a partir de la Guerra Freda, quan amb l’excusa d’escampar el comunisme soviètic llastaren les expectatives de progrés en llibertat de molts països considerats satèl·lits. Lluny queda el seu ensorrament a plom amb la caiguda del mur de Berlín com a símbol del fracàs, com també la catarsi momentània que aquella potència amb els peus de fang, aquell univers dictatorial i opac, experimentà amb Gorbachov (1931).
Putin, l’espia de professió i rostre de pòquer entre d’altres trets que li valgueren per a surar en aquell escenari en descomposició, ha necessitat poc més de vint anys per a emular les velles aspiracions de gran part dels seus predecessors, mitjançant el poder dissuasiu de l’armament nuclear, i amenaçar Occident sense subterfugis, mossegant a l’ós sense contemplacions quan ho ha cregut menester. Amo del país més extens del planeta i aliat de la Xina i d’altres règims poc edificants arreu del mateix ara ha ordenat la invasió d’un territori sobirà amb l’excusa que forma part emocional del seu, prova fefaent de la qual cosa és la població prorussa que l’habita. Que és com dir que no vol que s’integre en l’OTAN, la UE i el que lliure i democràticament decidisquen els seus naturals (de sentiment ucraïnès o rus).
El 2014 ja ho va demostrar en la península de Crimea, ocupant militarment territori d’aquella república aliena mitjançant una guerra sòrdida, davant la inacció del seu contrapoder mundial. Ara mateix, com dèiem, declarant-li la guerra total al govern legítim i constitucional de Kiev, recordant antics episodis funestos de la història recent del continent. Com un nou Stalin rediviu passeja el terror confiant que els països occidentals callen i se l’enfunden tota sencera que per a això disposa d’armes atòmiques, i, en el cas que intervinguen, estendre el conflicte sense cap tipus de remordiment.
Putin s’ha anat consolidant com un nou autòcrata, una estranya barreja de tsar, camarada bolxevic i nacional-socialista, disposat a amargar-li la vida a milions d’innocents i convertir-se definitivament en un tirà de manual, rememorant l’acció demolidora d’altres que ocasionaren milions de víctimes amb excuses peregrines com les que manifesta el nostre trist protagonista. Quelcom que cal posar-li en part en l’haver de Lenin i sobretot de Stalin –menuda terna-, vist amb certa perspectiva tots tres messies d’un missatge apocalíptic que no ha fet millor als russos: la carn de canó necessària per a seguir mantenint una grandesa fàtua per damunt de qualsevol altra legítima aspiració en forma de llibertat, democràcia i benestar.