Quan l’educació esdevé un problema i no la solució

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Durant el darrer mig segle s’han succeït a Espanya fins a set lleis educatives, exactament des de 1970 fins al present. Un escenari legislatiu que donarà cabuda a una de nova, la vuitena, si finalment ix avant la LOMLOE o Llei Celaá, que dijous vinent començarà a debatre’s al Congrés dels Diputats. Recordem-les: La LGE (1970, impulsada pel franquisme), la LOECE (1980, UCD), la LODE (1985, PSOE), la LOGSE (1990, PSOE), la LOPEG (1995, PSOE), la LOCE (2002, PP), la LOE (2006, PSOE) i la LOMCE (2013, PP). És a dir, si calculàrem una proporció aproximada, que no necessàriament precisa, eixiríem a una llei cada set anys, però si la nova normativa en projecte finalment s’aprovés ho faríem a poc més d’una cada sis. Comprendran vostès      -partidaris, contraris i absents del debat ad portas– que amb aquests números no anem enlloc com a societat pretesament moderna a l’hora de formar sòlidament les generacions d’ara i les esdevenidores.

Un esforç legislatiu tan titànic com improductiu a mitjà i llarg terminis atès que   –tret de la norma tardofranquista- cada partit que ha governat en democràcia ha imposat la seua sense haver aconseguit un ampli consens que aglutinés la immensa majoria de l’arc parlamentari. No contents amb el desgavell, en eixes estem de bell nou amb el projecte de llei de l’actual ministra d’educació: un nou calaix de sastre que, més que acomodar-se a la situació real dels nostres estudiants i de les seues famílies més enllà de la crisi pandèmica, acontenta al partit en el govern i els seus socis de legislatura que, malgrat que és cert que representen a una majoria de la ciutadania, deixen a banda una bona part d’ella en un tema extraordinàriament delicat.

Arribats ací, alguns dels lectors poden pensar que qui açò escriu és simpatitzant dels partits polítics que vénen clamant al cel pel fons, la forma i el moment en què la llei va a discutir-se en el parlament (pensant en traure-li sucós rèdit polític a la confrontació, no ens enganyem). Res més lluny de la realitat. És, al capdavall, la reflexió lliure d’un ciutadà de a peu que, com a estudiant, docent i, sobretot, pare, ha experimentat i experimenta els efectes nocius i contraproduents de tanta llei, tant de canvi i tanta reforma i contrareforma educatives de caire ideològic que no pas pragmàtic i d’altes mires. Una arma política que en vegada de resoldre problemes des dels fonaments els crea o augmenta, amb les nefastes conseqüències que deixa pel trajecte a benefici d’inventari.

Per poc que fixem la vista arrere o parlem de les nostres pròpies experiències, quantes oportunitats s’han perdut pel camí per no consensuar-se el més àmpliament possible i amb veritable visió de conjunt normes bàsiques que ens afecten a tots plegats, com les referides a l’educació o la sanitat, posem per cas. Tanmateix, es pretén seguir fil per randa pel mateix viarany d’antuvi fins que una altra formació i els seus socis de govern, si fa falta, canvien de sobte el rumb amb les víctimes innocents que comporta eixe tipus d’actitud erràtica. Damnificats anònims, però amb noms i cognoms concrets que bé poden ser els nostres germans, fills, néts, parents, amics i veïns, producte d’una legislació viciada i sempre pobra en recursos capaç de llastar el progrés d’un estat sencer de forma recurrent.

En aquest context, el més cridaner i noticiable del nou projecte de llei és el revol que suscita que el castellà deixe de ser la llengua vehicular en les autonomies bilingües, els greuges que es generaran cap a l’educació concertada (incorporada al sistema educatiu per la LODE, de 1985, precisament pel PSOE) i el paper que jugarà l’educació especial a deu anys vista. Més enllà de la qüestió mediàtica, ara centrada en aquests temes per allò de la seua immediatesa i polèmica contrastades com avantsala dels pressupostos generals de l’estat i la seua aprovació, em permet algunes respostes sense ànim d’ofendre ningú.

Cal no oblidar que fora d’Espanya el castellà és imprescindible, sobretot en un continent com l’americà; una llengua que ací mai no perdrà vigor en convivència amb les altres llengües cooficials pel seu arrel i implantació a nivell quotidià. La concertada, agrade o deixe de fer-ho, fa falta perquè la xarxa de centres públics no arriba a tots els llocs ni pot atendre a tot l’alumnat com deuria. Són, diguem-ne, faves comptades, encara que cal fer una subtil distinció entre els seus col·legis, molt diversos i amb realitats força diferents, ja que els hi ha que estan al peu del canó atenent tot tipus de situacions socials i necessitats educatives especials en llocs marginals, alguns com a CAES, CEE… Per últim, l’educació especial –un dels graons més sensibles de l’escolarització- no pot concebre’s d’una altra forma que no siga com està implantada i no pot fer-se de manera diferent per l’atenció primmirada que el seu alumnat rep en grups petits, ajustada a la  casuística de cadascun d’ells com també, no ho oblidem tampoc, per  la manca flagrant de mitjans que els centres ordinaris tenen (i tindran a pesar que la llei vaja avant, com sol ser habitual) . Una qüestió aquesta darrera que fa inviable, si més no impossible, la pretesa integració (i la igualtat d’oportunitats subsegüent) que formulen els caps pensants del ministeri, més preocupats per complir determinats estàndards internacionals, tan teòrics com idealitzats, els quals queden tan bé en el paper oficial del BOE com s’allunyen de la realitat a peu d’obra.

Per acabar, l’experiència m’ha demostrat que quan es comprèn la veritable importància del castellà és quan se n’ix d’Espanya, sembla una obvietat però és la pura i crua realitat. Que una part d’eixa concertada tan vituperada atén a molts alumnes de tota mena i condició en qualsevol moment del curs, fins i tot concentrant al seu si un bon nombre d’estudiants natius i estrangers -no pocs d’ells refugiats o indocumentats- amb necessitats educatives especials, procedents de residències tutelades de menors i de segments socioeconòmics ben modests per no dir francament humils. Per últim, he patit en pell pròpia l’escolarització ‘integradora’ que ara pretén ressuscitar la ministra del ram i he comprovat dolorosament que una cosa és voler i una altra molt diferent és poder, quan l’única solució ajustada a la realitat passa inexorablement per l’educació especial en tants i tants casos. Al remat, no es pot anar jugant amb les vides alienes de forma tan gratuïta com estèril.