Quan les pintures d’El Bosco estigueren a València

Albert Ferrer Orts
Universitat de València

Ja esmentàvem temps arrere que l’eclosió del Segle d’Or valencià es produí amb una dinastia castellana ostentant el ceptre a la Corona d’Aragó, justament quan la societat del regne de València assolí des de la seua capital una maduresa cosmopolita a recer de la seua projecció mercantil i comercial. Una situació privilegiada que es perpetuà des d’Alfons el Magnànim fins poc després de l’ascens imperial de Carles d’Habsburg, coincident amb la repressió de la Germania.

Aquesta progressiva empenta, que féu que el cap i casal sobrepassara amb escreix els 60.000 habitants, esdevingué en pol d’atracció primmirat que, potser, culminà només traspassar l’equador de la centúria, coincidint amb el traspàs de Ferran d’Aragó i Mencía de Mendoza, l’hereu frustrat de la corona napolitana i del seu excepcional pòsit cultural, per una banda, i la major mecenes coneguda en la jove història del reialme, per l’altra. Un cas certament paradigmàtic que ha suscitat darrerament nombrosos i assenyats acostaments i estudis, però que encara resulten
escassos i insuficients tenint en compte la dimensió internacional d’aquesta petita cort perifèrica.

Fa poc ens ocupàvem succintament de la marquesa del Cenete, també contesa del Cid, de Nassau-Breda i duquessa de Calàbria, una dona castellana criada a València, viatjada, culta, col·leccionista i humanista posseïdora d’una enorme fortuna que, finalment, recalà a la ciutat del Túria entre 1541 i 1554. Res no tornà a ser el mateix des de llavors, a pesar de la maduresa de Joan Mey, Joan de Joanes, Jerònima Galés, Joan Timoneda, Joan Sarinyena, Francesc Ribalta o Guillem de Castro, entre d’altres més, com el propi Joan de Ribera i el seu llarguíssim pontificat contrareformista, vasta acció pastoral i singular mecenatge. Els temps havien canviat definitivament per a la Corona
d’Aragó i el regne de València, també per al Mediterrani, convertit en un petit mar ambicionat pels otomans envoltat de nous oceans que navegar i continents que explorar i subjugar.

En eixe context de lenta agonia mentre l’imperi universal dels Àustria no deixava de créixer al ritme dels descobriments i conflictes armats, a València s’hi assentà el darrer cenacle humanista veritablement homologable a qualsevol altra cort europea, un darrer sospir erasmista quan les ensenyances del de Rotterdam i els seus seguidors feia temps que corrien el risc d’heretgia, perseguits per la Inquisició. Un darrer sospir que acabà per ofegar-se amb el viratge propugnat per Felip II.

Moltes vegades me pregunte per dones com Mencía, decididament curiosa, ansiosa de conèixer els més poderosos del seu temps, els més savis, els artistes de moda, els millors orfebres, antiquaris, tapissers i llibreters, envoltada de modistes, brodadores i teles riques, dominadora de llengües, captivada per la música, la dansa i la interpretació
en un món com aquell a punt de fallir, en una capital com aquella que començava a viure d’un passat enlluernador mig ensorrat des de l’hecatombe agermanada. Una aristòcrata que mai no pogué ser mare malgrat intentar-ho i que es va prodigar en obres benèfiques, particularment a Breda, però també ací entre estudiants i obres pies.

[El Bosco, Tríptic del Jardí de les delícies (Museo Nacional del Prado, Madrid)

Mencía sentia especial devoció pel Bosco (ca. 1450-1516), com el seu primer marit i la nissaga flamenca a què aquell pertanyia. Com a esposa d’Enric de Nassau i Breda arribà a posseir i gaudir en exclusiva del Tríptic del Jardí de les delícies, ca.

1490-1500 (Museo Nacional del Prado), se sospita que pogué encarregar una còpia quan es traslladà a la península Ibèrica (“Ítem, una pintura de un jardí y molta gent que·stan en lo dit jardí, pintats en lens”) –com també del Tríptic del Carro de fenc, que posseïa Diego de Guevara, amic seu i aficionat al pintor- i consta fefaentment que, a València
estant, tingué algunes obres del cotitzat flamenc (Noelia García pensa que al voltant de 14, entre originals i còpies), entre d’altres mestres nòrdics ben coneguts.

Per l’inventari que es féu a la seua mort el 1554 i la subhasta realitzada el 1560, podem esbrinar-ne algunes amb  escàs marge d’error. A banda del conegut Tríptic dels Improperis (Museu de Belles Arts de València), de l’entorn de Jeroni Bosc, ho fou amb tota seguretat la taula amb “Les temptacions de sant Antoni abat”, ca. 1515 (Museo Nacional del Prado), anomenada en l’inventari susdit: “Ítem, un retaule de sent Antoni ab la tentasió, té una arboleda y uns entorns daurats, pintat en post”, el qual adquirí el marqués de Cortes per 2 lliures i 6 sous [vegeu la imatge que encapçala el text]. Noble que també es féu amb “Ítem, una pintura de un vell y una vella, y lo vell té una cistella
en la mà, pintat en tela guarnida de fustam”, per 1 lliura i 4 sous, la qual consta expressament com de Jeroni Bosch; amb altres dues peces que, pensem, seguirien la mateixa estètica i autoria: el Tríptic de la Coronació d’espines, sant Cristòfol i sant Antoni (4 lliures i 4 sous) i “(…) un retaule de Nostre Señor despullat al peu de la creu y la Verge Maria, sent Joan y la Magdalena, pintat en post” (1 lliura, 6 sous).

Per una altra banda, arribaren probablement també a mans de Felip II les taules amb “Sant Joan Evangelista” i “Les bodes de Canaan”, encara que aquestes peces no van vendre’s el 1560; com tampoc la “Torre de Babilònia” que, en llenç, tampoc trobà comprador en eixa data. Hi ha altres referències, tant en l’inventari esmentat com en anteriors, que ens fan pensar en un major nombre d’originals, còpies o reproduccionsd’El Bosco que potser avui estiguen encara disseminades en col·leccions particulars i museus del món, sobretot perquè el mestratge d’aquest artista fou molt apreciat fins les acaballes del segle XVI, com argumenten tant el professor Checa (2016) com la pròpia Noelia García (2018). Un artífex a través del qual podem entendre millor la profunda immersió cultural i religiosa que experimentà Mencía quan arribà a aquelles terres del nord. Les quals l’acompanyaran la resta de la seua vida i, en plena maduresa, al palau Reial de València. Quelcom extraordinari en aquell temps i també contemplat amb ulls
d’avui.

La seua mort disgregà per sempre els seus excepcionals béns mobles, la major part en poder del comanador major de Castella en l’orde de Santiago, Lluís de Requesens, com a marmessor i hereu de la difunta; mentre que els títols i les baronies passaren a la seua germana Maria, també contesa de Saldanya, fins que acabaren per integrar-se en el ducat de l’Infantat. Cloïa una etapa d’esplendor difícilment igualable que situà València entre les ciutats més cultes, obertes i poroses d’Europa.