Res no és per sempre

Albert Ferrer Orts-Universitat de València

Encara que parega mentida, des de l’equador de març de l’any passat fins el segon diumenge de maig del present, res no és per sempre. Ni la pandèmia que ens ha posat sobre les cordes ni la quotidianitat interrompuda durant tant de temps tenen efectes il·limitats, malgrat que el coronavirus seguisca fent de les seues i la nova normalitat també: no hi ha acció sense reacció.

Hem anat comprovant, primer alarmats i a poc a poc semi(confinats), com la vida sempre s’obri camí, en aquest cas de la mà de la ciència mitjançant la investigació i les vacunes salvadores que, qui ho anava a dir fa només un any, des de fa sis mesos han tornat l’esperança a la humanitat.

A les portes d’un nou estiu en l’hemisferi nord, des del segon dilluns de maig les mesures profilàctiques es relaxaran, la campanya de vacunació seguirà inoculant defenses a la població i, tot seguit, aniran obrint i oferint els seus serveis molts d’aquells negocis que, malauradament, hagueren de sobreviure com millor van poder a la crisi sanitària.

Res no és per sempre en temps d’incertesa, encara que semble mentida: ni allò bo ni tampoc dolent. Tot té un límit en la peripècia humana per tal de sobreviure. Tanmateix, encara queda per acabar de mitigar el virus i els seus danys col·laterals, guanyar la confiança perduda i reconstruir allò que els seus efectes perversos han ocasionat pertot arreu. Una mena de postpandèmia gens fàcil d’encarar atès que tot està intacte –ningú no ho pot negar-, no així el teixit de les relacions humanes que caldrà reconstruir pacientment.

Abans d’aquest cataclisme eren unes altres les preocupacions que teníem, algunes de velles i d’altres de noves. Ara mateix, recuperada a poc a poc la salut col·lectiva i allunyada la por, molts són els reptes que superar en una societat llastada per l’atur creixent (sobretot dels més joves i dels que estan en edat de produir), la crisi econòmica incipient que es superposa a les anteriors que mai van ser superades del tot i la sanitat pública universal de proximitat, des de fa massa temps reduïda al format virtual.

Diuen, i és cert, que altres malalties de caràcter cíclic i també pandèmic com la grip estan en hores baixes per l’ús obligatori i massiu de les mascaretes. Una bona noticia per a tothom, no cap dubte. Però molt em tem que una onada d’altres controlades fins fa poc més d’un any des dels ambulatoris van a acabar per tornar a col·lapsar l’atenció primària, des dels que –malauradament- les pateixen de forma crònica fins els que –interrompuda la normalitat acostumada- han anat apareixent silenciosament en individus sans. Mai no plou a gust de tots, és cert.

En resum, encara que la gran majoria no hem rebut cap dosi de cap de les vacunes en ús i dels dubtes que el subministrament d’algunes suscita en la població, un nou panorama social se’ns obri des de la tercera setmana d’aquest mes, en plena primavera. Tant de debò anem recuperant el temps perdut cara a l’estiu i el bon oratge, sense perdre l’oremus i sent plenament conscients de la nostra feblesa individual i comunitària. Com deia més amunt: res no és per sempre, aprenem la lliçó i, per què no, apliquem-nos l’asserció llatina del carpe diem. Ja saben, dia que se’n va ja no torna.