¿Solidaris?

Albert Ferrer Orts-Universitat de València

Vivim unes dates en què, per moments, el principal partit de la dreta d’aquest país es sent legitimat per a governar i l’esquerra (potser només part d’ella) trau pit per allò de les bones dades de la vacunació i de l’ocupació estiuenca o la pròxima arribada dels fons europeus per a la recuperació. Els primers, (estranyament) aliens als temes judicials pendents de resoldre –en alguns casos enquistats sine die-, els altres conscients (supose) de la duresa de la travessera fins a la convocatòria d’eleccions. La dicotomia és, potser, molt més profunda de la descrita si tenim en compte, a més a més, la radicalització per la dreta com per l’esquerra i, enmig, la qüestió catalana permanentment irresolta.

Madrid, amb Díaz Ayuso al capdavant, no cap dubte que s’ha convertit en l’autonomia palanca, o el mòbil perfecte vaja, per a boicotejar sistemàticament el govern presidit per Sánchez i, de passada, posar potes per amunt l’anhelada justícia fiscal demandada per part de no poques comunitats autònomes, en particular la valenciana com a una de les major damnificades històricament. Però no només això, ja que la seua agenda política no s’entén sense el seu pols constant a La Moncloa com a complement indispensable de l’oposició de Casado i, alhora, el seu paper d’insòlit ariet contra tot allò que olore a descentralització. No diguem quan es toca el tema català.

La realitat per arribar no augura un escenari millor ni tampoc més relaxat. Les urgències dels uns i dels altres no cap dubte que marcaran el pròxim curs polític i no per a millor. Quelcom que no sé si podria comparar-se en el plànol esportiu al que esdevé amb el futbol, on els dos clubs guanyadors per excel·lència (l’un central i l’altre perifèric) s’ho disputen tot davant de la mirada atònita de la resta, mentre La Liga pretén hipotecar l’espectacle que genera la competició per a mig segle amb la intervenció d’un fons d’inversions forà: pa per avui i fam per a demà. Al remat, tot siga per la pasta encara que operacions com aquestes acaben per arruïnar del tot la seua essència, ja desvirtuada per fixatges i contractes gairebé estratosfèrics com, per exemple, el que es negociava de bell nou amb Messi. Per cert, quan un únic jugador –per bo que siga- ha estat per sobre d’una societat esportiva de la trajectòria del Barça que sempre ha fet gala de ser més que un club?

Els rerefons de la política i del futbol casolans són les veritables víctimes que van quedant pel camí de seguir la crispació en la res publica i el malbaratament desvergonyit en l’esport rei. És a dir, el conjunt de la població que veu impotent com els veritables problemes estructurals mai no acaben de resoldre’s perquè l’egoisme pot amb la solidaritat entre els nostres representants electes i l’interès econòmic d’uns pocs sobre l’afició d’una majoria.

Diuen que els diners van i venen, mai no estan quiets del tot. Llàstima que, més enllà del seu tràfec constant, sempre es beneficien els mateixos de la seua circulació. El comú prou farem en prevenir-nos de les accions polítiques purament partidistes i procurar tornar a viure el futbol des d’uns altres paràmetres, més esportius que no pas supeditats a un espectacle que, com hem vist els darrers mesos o veiem ara a Tokio, ha fet fallida per efecte de la pandèmia. Una difícil tessitura quan portem tants anys acceptant aquest statu quo sense calibrar les seues nefastes conseqüències per a la col·lectivitat.