SOTA PRESSIÓ
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Castella ha vingut a representar històricament el regne més extens i poderós del conjunt dels territoris que conformen tant la península Ibèrica com els d’ultramar del que avui coneixem com Espanya i Portugal. Aquell primitiu comtat que, des de la baixa edat mitjana, anà expandint-se cap el sud amb més força que la resta de demarcacions, ja que amb la incorporació del regne de Lleó (malgrat la insatisfació de molts lleonesos en l’actualitat) s’estenia des del Cantàbric fins a prop dels Pirineus, estrangulant el regne de Navarra, impedit de progressar meridionalment i anexionat a la força el 1512. Només el fracàs d’Aljubarrota privà els castellans d’ocupar també Portugal, un regne independent que mai no deixà d’estar en la seua òrbita, com va demostrar-se en temps de Felip II.
Amb aquest estat de coses, la Corona d’Aragó pogué surar i eixamplar-se territorialment fins a Múrcia i la Mediterrània, perquè més avall restava en mans de musulmans el que anava quedant d’al-Àndalus mitjançant el regne nassarí de Granada fins iniciar-se 1492. Una conquista final en temps dels Reis Catòlics, però una fita al capdavall, que cal atorgar en l’haver dels castellans, els quals mai no havien deixat d’incordiar els seus veïns cristians fins poc després de la unió dinàstica.
La història de Castella -subdividida en la Vella i la Nova- és alhora la de la seua llengua, com no podía ser d’una altra manera, idioma que es convertí en oficial en tan vasta geografia i molt més enllà d’ella des del 12 d’octubre d’aquell any. Precisament el de l’expulsió dels jueus de les Corones de Castella i Aragó; al capdavall, un ampli col·lectiu dels quals residia a terres valencianes i coneixia i usava el valencià en la seua quotidianitat.
Tanmateix, a mesura que la llengua castellana es consolidava i s’expandia, la realitat en la veïna confederació d’estats era diversa per quant al regne d’Aragó l’aragonés era l’habitual, així com en el llocs on anaren habitant els repobladors aragonesos, i el català esdevenia l’idioma de la resta, amb les seues lògiques variants dialectals. Una convivència secular normalitzada per la monarquia fins més enllà de 1412, quan el 28 de juny del mateix es dirimí a Casp quin candidat era el més idoni per a succeïr en el tron al difunt Martí l’Humà, darrer representant de la Casa de Barcelona, en morir sense descendència legítima.
Un cònclave extraordinari en l’Europa medieval del moment entre aragonesos, catalans i valencians sense comptar amb els mallorquins -i un papa amb aspiracions enmig del mateix-, del qual resultà un nou llinatge alié: el Trastámara castellà, que feia temps regnava al territori veí. Fernando el d’Antequera fou coronat a Saragossa com a Ferran I i una mateixa nissaga ho feia en sengles demarcacions alhora demostrant el seu poder.
Fins no fa molt es considerava el Compromís de Casp com un exemple de deliberació pacífica a través del pacte, prèvia celebració de la Concòrdia d’Alcanyís; tanmateix una nova i acurada revisió historiogràfica de tan trascendental assumpte i l’Interregne (1410-1412) posà en relleu una sòrdida guerra civil i els interessos divergents dels principals actors implicats, mentre les tropes castellanes s’establien en la frontera disposades a actuar en qualsevol moment.
En realitat, un conflicte armat en tota regla que, molt en particular, afectà els valencians, cruelment derrotats en la batalla del Codolar -entre Puçol i Sagunt- i, més avant, al castell de Bunyol, entre altres episodis bèl·lics, fins la definitiva capitulació dels urgellistes a Balaguer. La qual cosa no impedí l’eclosió del nostre Segle d’Or, producte de la concatenació d’un conjunt de factors que venien de lluny i que maduraren durant el segle XV, fonamentalment.
La resta de la història és ben coneguda fins assolir el ceptre Ferran II el Catòlic. Precisament el monarca amb qui, prèviament al seu traspàs i casat en segones núpcies amb Úrsula Germana de Foix, cal trobar l’origen de la Germania, una nova guerra civil de la menestralia i el camperolat front a la noblesa de greus conseqüències -amb una renovada i decisiva intervenció des de Castella- que afectà greument el conjunt del regne de València entre 1519 i 1522, durant el regnat de l’emperador Carles.
Tanmateix, en iniciar-se el segle XVII, l’expulsió dels moriscos dictada per Felip III va significar la deportació de milers de valencians conversos, sospitosos de practicar la fe musulmana en privat, així com altres costums islàmics prohibits. En realitat, una bona porció dels habitants que, igualment, empraven tant el valencià com el castellà en aquesta circumscripció.
I així fins el 25 d’abril de 1707, en què una nova derrota a Almansa front a l’exèrcit borbònic en la Guerra de Successió suposà la fi del reialme, de la seua autonomia foral i la imposició de la llengua castellana per sobre de la vernacla apel·lant al “justo derecho de conquista” del bàndol vencedor. El mal que des d’Almansa a tots ens alcança no és només una frase lapidària feta per a la posteritat, és una trista realitat que, malgrat les reticències d’un poble a perdre el solatge de la seua essència fins passada la dictadura i els indubtables avanços en democràcia en aquest sentit (com demostren la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), s’ha perpetuat fins hui mateix per aquells que desconeixen, menyspreen i manipulen interessadament la llengua, la cultura i la història dels valencians. I, per consegüent, ens odien a tots plegats encara que poblen les principals institucions valencianes, començant per la Generalitat amb el seu actual president.
Al contrari del que manifestava el comte-duc d’Olivares com a ministre plenipotenciari de Felip IV, allò que els valencians érem “los más muelles”, l’expressió no es correspon amb els fets com hem intentat argumentar basant-nos en la veritat històrica, eixa que neguen perseverants els oportunistes de sempre per afavorir no es sap ben bé què ni tampoc a qui sota pressió, quan el castellà està fora de tot perill i és una de les llengües més emprades arreu del món. No així el valencià com a llengua culta minoritària, objecte d’una persecució tan intolerable com reprovable, a més d’il·legal, sobretot des de l’anomenada Batalla de València i les seues nefastes conseqüències, condensades a hores d’ara en la consulta enverinada programada pel conseller Rovira. Un tipus tèrbol i gris sense cap mèrit acadèmic ressenyable, més enllà de figurar com a docent en la Universitat d’Alacant.