SUAY, LA UNIVERSITAT I LA LLIURE OPINIÓ

Albert Ferrer Orts
Universitat de València

Fa poc més d’11 anys que vaig escriure l’article d’opinió “Sirera, la Universitat i la cultura de la crítica”, una reflexió que venia a compte de la dimissió de Josep Lluís Sirera com a vicerector de Cultura de l’Estudi General pels recels que ocasionaren en el seu dia la representació en La Nau de ‘Línia zero’ i l’exposició ‘Fragments d’un any’.
La primera incidia en la nefasta gestió de l’accident evitable de la Línia 1 del metro el 3 de juliol de 2006, mentre que la segona es mostrava de bell nou després de ser censurada en 2009 quan es presentà al MuVIM, amb la dimissió del seu director Romà de la Calle. En aquella ocasió, Esteban Morcillo era el rector de la degana de les universitats valencianes.

Aquests darrers dies, tristament també, Ferran Suay ha estat cessat fulminantment per l’actual rectora i successora de l’adés esmentat. Mestre, la primera dona en arribar al cim de l’escalafó en la Universitat de València, no dubtà ni un
moment en prendre la dràstica decisió recolzant-se en el tenor d’uns comentaris apareguts en un compte fals de la xarxa pel professor en Psicologia i ja exdirector del Servei de Llengües i Política Lingüística de la institució. Un PDI de reconegut prestigi internacional que també fou amb anterioritat director del Servei de Formació Permanent i Innovació Educativa i que, com qualsevol altre docent, rep anualment la valoració del seu quefer per part de l’alumnat a través de les enquestes i quinquennalment, mitjançant Docentia, per la Unitat de Qualitat. Dic açò perquè, independentment de la denúncia pels citats tuïts i del context en què foren escrits, si el Dr. Suay hagués estat una personalitat tan polèmica per incorrecta (masclista, vaja) no acabe de comprendre molt bé com la pròpia rectora confià en ell per a sengles direccions, ambdues ben importants en la UVEG. Tots tenim passat en eixe sentit, com també l’ha de tindre Ferran o la mateixa rectora, posem per cas.

La llibertat d’expressió i de càtedra emparen a qualsevol ciutadà que exerceix la docència a Espanya, en aquest cas en el marc de l’educació superior. Una prerrogativa que, com se sap, recull la Constitució espanyola i sense la qual no hi hauria democràcia.

Remetent-se a ella, no hi ha dubte que la qüestió s’hagués pogut resoldre obrint un expedient informatiu de caràcter intern o, més fàcil encara, citant l’al·ludit perquè s’expliqués davant la rectora a la major brevetat possible. Tots dos són psicòlegs, al capdavall, i mai com ara es podien posar en la pràctica les pròpies paraules de Mestre:
“La Psicologia ens ensenya la importància de l'escolta activa, l'empatia, la preocupació i la sensibilitat en el nostre quefer quotidià” (Col·legi Oficial de Psicologia, Comunitat Valenciana, 7.3.2018).

Tanmateix, l’opció escollida per Mavi Mestre –davant el revol que ocasionà en alguns mitjans de comunicació la publicació dels comentaris de Suay- fou l’esmentada, sense tenir-se en compte un aclariment previ del professor, tant del contingut de les seues manifestacions com del context en què foren realitzades; sabent-se, a més a més,
que es produïren fora de l’àmbit acadèmic. Pensem, potser, acollint-se a la coneguda dita que diu que “gat escaldat de l’aigua tèbia fuig”, per resumir-ho d’alguna manera, quan hi ha hagut en la institució universitària precedents gens alliçonadors en aquest sentit.

A tot açò, s’afegí que una docent aliena a l’Estudi General, Ana López Navajas –assessora de Coeducació i Igualtat en la Formació del Professorat en la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport de la Generalitat, a més de coordinadora general del projecte Women’s Legacy: Our Cultural Heritage for Equity-, vingués a intervenir inopinadament, afegint més llenya al foc sense conèixer a fons el protagonista i les circumstàncies exactes en què es produïren els seus comunicats virtuals.

Deia Vicent Partal que Suay estigué desafortunat en els seus breus (quasi espuris) comentaris, alguns dels quals esborrà quan s’havien ja redimensionat, però no és menys cert que aquests caldria considerar-los en el mitjà i el precís context en què es produïren i no tant per la repercussió subsegüent que ocasionaren difosos i magnificats
interessadament per la premsa. En tot cas, el docent cessat del seu càrrec s’ha adreçat a la Sindicatura de Greuges de la casa d’estudis queixant-se de les manifestacions de la rectora considerant ‘inacceptables’ i ‘masclistes’ els seus missatges, perquè danyen la seua persona i honorabilitat, així com sol·licitant-li una rectificació a nivell públic, en
justa correspondència amb la publicitat que reberen les seues declaracions. Veure’m com queda l’afer en avant: una cosa és cessar a algú per manca de confiança –potestat exclusiva de Mestre que cal respectar i acatar- i una altra donar a entendre, deixar caure o suggerir que Suay, més enllà de les seues expressions descontextualitzades i puntuals (o no afortunades, si se vol), és masclista.

Tot i això, desitgem que la rectora i el professor arriben aviat a un enteniment pel bé d’ambdós i, sobretot, pel bon nom d’una institució més que centenària en què les dones són cada vegada més importants i també nombroses. Són dades incontestables.

A títol més personal, només això, he de manifestar que escriure aquestes línies en la meua condició d’home i universitari alhora m’ha costat molt més del que acostume quan opine d’altres assumptes, tant com esdevingué en el darrer article, anterior a aquest, titulat “Vull pensar”; precisament en tractar una temàtica tan esvarosa i, si se vol, interpretable maliciosament com la que versa sobre qüestions relatives al gènere en l’actualitat. Al remat, susceptibles de polèmica estèril sense pretendre-ho ni tampoc desitjar-ho.