Temps per a pensar

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Aquests dies de Pasqua, de recés en una primavera continua que ens ha privat de l’hivern, he llegit d’un tiró la biografia que sobre Fuster ha publicat la Institució Alfons el Magnànim coincidint amb la commemoració del centenari del seu naixement. Una obra d’edició ben acurada a través de mig miler de pàgines que, per fi, aborda cronològicament les vicissituds d’aquest pensador valencià tan polèmic.

L’esforç de Salvador Ortells Miralles i Francesc Pérez Moragón, els autors que es divideixen el periple vital de l’escriptor suecà entre 1922-1961 i 1962-1992 respectivament, aporta una lectura coherent del viarany d’una personalitat tan introvertida com excelsa que, encara, passats els tres decennis del seu traspàs, no deixa indiferent ningú.

El llibre, molt ben condimentat en la selecció de textos autògrafs del pensador, portades de les seues obres, fotografies o il·lustracions artístiques, situa el personatge en el seu context, el qual explica l’evolució de la seua personalitat polièdrica. Temps difícils, inimaginables avui, que expliquen molt bé les penúries que, des de menut, però també durant altres etapes de la seua vida, acompanyaren el suecà fins el seu inesperat òbit, el 21 de juny de 1992.

Una dictadura permesa per la monarquia, una república efímera, una guerra civil i la seua postguerra, una nova i llarguíssima autocràcia, una transició a la democràcia i, per fi, la fase constitucional són les etapes que jalonaren el cursus honorum de Fuster, enmig d’un poble rural de la Ribera Baixa, d’un País Valencià desvertebrat i d’un estat contradictori, fins i tot en l’etapa democràtica. Que és com dir, la supervivència de l’intel·lectual en territori hostil.

No s’entén d’una altra manera el transitar de Fuster per autèntics camps minats, sempre contra els elements i les circumstàncies adverses, sobrevivint gràcies a una economia gairebé de subsistència i l’escriptura militant mercès el fil conductor d’un pensament clarivident que alçava ampolles en la provincialitat casolana, aquella que aleshores era aclaparadorament predominant i que mai no ha renunciat a eixir-se’n amb la seua –si feia falta recorrent a la violència- fins els nostres dies, que és com dir, ara mateix, a les portes d’uns nous comicis.

Només per aquest exercici de resistència, Joan Fuster i altres personalitats valencianes contemporànies a ell (unes quantes, conegudes o no tant, per a ser sincers) mereixen el reconeixement de la societat per la seua immensa labor per dignificar la cultura que ens és pròpia i la llengua en què aquesta se sosté.

Són temps per a pensar quins pobles som els que volem i quin govern autonòmic ens cal.