UN EXPERIMENT ANOMENAT ‘BOMBAS GENS’

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Tal com sol esdevenir darrerament en l’àmbit museístic al cap i casal, els museus de naturalesa pública incrementen exponencialment els seus fons artístics amb diners de l’erari per allò d’ampliar els seus dipòsits culturals i, també, sanejar els comptes de nissagues com la dels Lladró o fer viables les col·leccions i l’immoble de Soler-Lloret; una iniciativa –aquesta última- igualment privada englobada en la Fundació Per amor a l’art, que podria passar a ser gestionada per l’IVAM. O, el que és el mateix, una selecta pinacoteca nascuda del consell d’Alfonso E. Pérez Sánchez (qdep), i una col·lecció d’art contemporani deguda a l’ull de Vicent Todolí. En realitat, experts amb importants cursus honorum en la gestió museogràfica que, externament i de forma privada, assessoraren en aquesta mena d’inversions a sengles famílies emprenedores i benestants.

Els Lladró, que tanta valenciania predicaren quan els negocis els anaven sobre rodes (sobretot això), han venut per mans dels seus hereus moltes de les seues obres a la Generalitat perquè es dipositen al Museu de Belles Arts de València; mentre que als propietaris de Bombas Gens, la mateixa institució sembla que els tirarà un cable per a salvar els mobles d’un experiment sui generis nascut a Marxalenes. En ambdós casos, una part dels diners dels contribuents s’acabaran destinant, en el fons i en la forma, a projectes nascuts de la iniciativa i el gust personal dels seus impulsors primigenis.

Aquesta circumstància, en plena efervescència de les fundacions privades -com les impulsades per Roig-Herrero exitosament- per allò de tornar-los als valencians la confiança depositada en els seus negocis, com els agrada dir, convida a reflexionar sobre quina és la funció de l’administració autonòmica en aquests afers a través de la seua Conselleria d’Educació, Cultura i Esport. Es a dir, ¿és prioritari seguir adquirint fons artístics, i inclús gestionar-los (instal·lacions incloses), abans que apostar per assumir d’una vegada la titularitat del Museu de Belles Arts, a més de la gestió?  ¿Paga la pena enriquir aquest espai amb noves col·leccions quan molts dels seus fons resten desconeguts? ¿És bo funcionar d’aquesta manera –per acumulació artística- sense personal competent encarregat de la seua conservació, anàlisi i difusió? Mentre que, pel que fa, a l’IVAM, amb un pressupost i recursos humans a anys llum dels destinats a l’anterior, ¿compensa assumir el gust personal dels seus propietaris perquè aquest no condicione i interferisca en la seua línia discursiva? ¿Paga la pena salvar un projecte privat amb diners i gestió públics?

Encara que la consellera del ram s’ha despenjat declarant que no pensa socialitzar pèrdues privades (com passà amb alguns hospitals de trist record), la qüestió ens sembla de major profunditat, perquè a més d’aquesta possibilitat –ho remarque- cal ponderar si el gust particular dels seus propietaris casa convincentment amb la línia del museu d’art contemporani, independentment que Todolí formara un dia part d’ell i que la seua actual directora ho va ser abans de Bombas Gens.

Al capdavall, ens preguntem obertament quin és el projecte a mig i llarg terminis per a aquests dos museus casolans. Si seguir la tàctica de fer-los servir de primmirats magatzems artístics i culturals, darrerament al gust d’altres clar està, o d’apostar per ells atesa la seua naturalesa diversa perquè esdevinguen espais de referència i, per descomptat, dotats com toca de recursos econòmics i humans.

No hi ha política cultural sòlida, ¿com la va a haver artística i museogràfica? Eixa és la crua realitat, mal que ens pese. Tapar els forats d’altres valencians que un dia es feren rics i cregueren que podrien donar exemple a la resta bastint el Museo Lladró a Tavernes Blanques i Bombas Gens a València, quan, en veritat, els seus impulsors s’han hagut de servir de les arques públiques de la resta per a salvar els seus respectius egos. Ja sabem, tots a una veu, com predica la Generalitat.