Un nou curs atípic

Article d’Albert Ferrer Orts- Universitat de València
Cada vegada tenim més a prop el nou curs escolar, com sol passar en aquestes dates, quan resten pocs dies perquè l’agost finalitze i amb ell les vacances d’estiu. Tanmateix, per poc que fem ús de la memòria recent i recordem com vivim la situació actual comparada amb d’altres pretèrites la diferència és certament abismal. Tant que si no fos perquè la segona meitat del curs passat fou un preludi d’aquest que s‘albira no donaríem crèdit de cap manera.

I és que, a poc a poc, va calant allò que els polítics batejaren profèticament com a nova normalitat, només un adjectiu anteposat a un substantiu que ve a emfatitzar el gir copernicà que la quotidianitat ha experimentat perquè –ara ja ho sabem- no-res tornarà a ser com fou. En realitat, en aquests moments és quan podem adonar-nos-en de la importància que el llenguatge té en les nostres vides i com unes paraules tan corrents del vocabulari que emprem a diari, lluny d’eufemismes, metàfores i circumloquis, defineixen a més d’un estat d’ànim una situació catatònica de què no serà fàcil eixir. Però gens ni miqueta, dissortadament.

L’inici del curs acadèmic, quan encara no s‘ha digerit el final de l’anterior (tan recent, tan estrany, tan esgotador), planteja molts més dubtes que certeses tal i com evoluciona a hores d’ara la pandèmia en una societat atordida i fora de lloc, totalment descol·locada per allò que hom creia que tot aniria a millor després de mesos complicats per inaudits. Però el panorama que se’ns presenta a tots plegats no és el que volíem imaginar ni de lluny, és francament desolador perquè no hi ha individu ni sector indemne a les seues seqüeles. Deien els nostres polítics que açò era una mena de guerra sense enemics visibles ni destruccions, sense soldats ni armes, però sí amb víctimes i la por per bandera. Ara ho entenem desmoralitzats.

Moltes, moltíssimes coses han canviat de colp i volta, i moltes més les que canviaran a curt o mitjà termini. Cap d’elles a millor, donem-ho per fet. Tots els ressorts de la civilització i de la democràcia, per no esmentar altres sistemes de govern, pateixen d’un estrés impensable en començar l’any que han reforçat i reforcen a diari la presa de mesures extraordinàries en detriment de drets que emblaven totalment consolidats, fóra de tot dubte. Allò que coneixíem per ciència ficció s‘ha instal·lat en les nostres llars, alhora que han deixat obsoletes les novel·les, les pel·lícules i els protagonistes que encarnaven les seues aventures, no diguem els seus autors des de Juli Verne.

Amb la que cau, un nou curs atípic no deixa de ser noticia mentre que els eslògans publicitaris de tota la vida emmudeixen pel desconcert. La paràlisi i la inacció (una cosa és planificar com abans i una altra molt diferent és fer-ho gairebé a cegues) s‘han apoderat d’una administració pública voluntarista que confia més en la providència que no pas en si mateixa, atès que la ciència necessita temps per a oferir resultats convincents i aquest passa volant sense entendre de les necessitats humanes, ja siguen de caire sanitari, educatiu o econòmic.

Si només fóra el nou curs el més preocupant tot seria més senzill, però aquest és sols un apèndix més (una baula, si m’ho permeten) de tot un seguit de qüestions no menors per resoldre i que actuen com a vasos comunicants. En altres paraules, hui eixa és la punta del iceberg, però la mola de gel submergida i invisible conté infinites puntes que van eixint i amagant-se de forma inquietant conforme es mou a l’antull d’un virus pandèmic que actua com un oceà d’aigües procel·loses i tèrboles.

Bon curs tinguem, encara que aquest no augure necessàriament per se cap altra bondat afegida tal com pinta el futur immediat, però alguna cosa caldrà fer davant l’amenaça de tornar a enclaustrar el personal i desmotivar-lo més encara. Tot no pot ser virtual ni podem permetre’ns tirar la tovallola abans d’hora. Que el trellat/coneixement acabe per imposar-se pel bé de tothom.