Una vida (la que ve) a la carta

Albert Ferrer Orts- Universitat de València

La nova normalitat que prediquen des dels governs com la panacea no deixa de ser, paradoxalment, una nova anormalitat en les nostres vides, una balda més a la quotidianitat a què estàvem malacostumats (però això, pobres de nosaltres, ni tan sols ho intuíem fa només uns pocs mesos). Una gran oportunitat per a capgirar 180º les vides anònimes de tot un planeta emparant-se en la crisi sanitària.

Aquests dies s‘insisteix en que el que ens ha caigut al damunt de sobte no és ciència ficció, sinó que és una realitat i aquesta cal acceptar-la per a seguir vivint. És a dir, cal resignar-se siguem o no creients.

La novetat que, ara per ara, s’imposa en el relat també ho fa en tot allò que consideràvem normal fins l’altre dia; tanmateix, eixa col·lectivitat obedient de què formem part consubstancial, més enllà de creure anar recuperant a base de fases el ritme perdut, veritablement es planteja el canvi radical de paradigma que, globalment, s’albira?

La tecnologia, eixa mateixa que ens fa sentir orgullosos de la nostra insultant preponderància, si més no petulància, resumeix definitivament la nostra raó de ser com a espècie? Tinc molts dubtes, encara que hi haja que puga pensar que qui açò escriu és un neandertal. Què li anem a fer?
Fixem-nos. Imaginem la revolució que suposà el descobriment del foc, com fer-lo i conservar-lo. Adonem-nos dels milers i milers d’anys que els nostres llunyans avantpassats tardaren en anar surant mercè al seu domini. De cop i volta, peguem un bot i aterrem en una altra revolució, la industrial, en què la màquina pren carta de naturalesa i el proletari es converteix en el seu complement. Fa poc més d’una centúria els primers vehicles comencen a circular i, un poc més tard, el cel va donant cabuda a un altre tipus d’aus a què estàvem acostumats. Peguem uns passos més i tenim els ordinadors, els mòbils, la robòtica al domicili i, amb ells, Internet, facebook, , instagram, twitter…
Filem un poc més prim. El 1348 arribà a Europa la Pesta negra i sacsà greument els seus esquifits fonaments demogràfics, que no la seua fèrria estructura social, una epidèmia anomenada de diverses formes que no deixà de rebrotar fins a les mateixes portes del segle XX, no parlem del còlera, el tifus, la malària, la tuberculosi… que –desterrades del primer món- encara conviuen, juntament amb altres malalties, en grans zones del món subdesenvolupat.

Afortunadament, la familiaritat que els nostres antecessors tenien amb la mort, privats de la ciència i tecnologia, no la tenim nosaltres. És freqüent en qui està acostumat a exhumar documentació pretèrita veure com la gent (no necessàriament afectada per una pandèmia, posem per cas) sentia vindre el seu traspàs, en qüestió de dies o setmanes, per la qual cosa manava que el notari redactés a temps el seu testament i darreres voluntats
Avui, eixa mateixa ciència i tecnologia tenen molta responsabilitat en allargar les nostres vides, més longeves i sovint saludables, amb l’ajut d’una millor alimentació, exercici físic i atenció sanitària. Però no tot són flors i violes.

La mort, com a part indissoluble de la vida, ha passat a ser el gran tabú a què evitem enfrontar-nos i veiem lògic que aparega en edats ben avançades, quan més que una solució ens tornem un problema.
Però ni la ciència ni la seua aplicació a la tècnica es circumscriuen a la salut. Els seus tentacles, ho sabem bé, abasten tots i cadascun dels nostres moviments, fins el punt de substituir la realitat per allò decididament virtual. Hui tenim l’exemple, demà potser no tinga solució.

La nova realitat sona a missatge impostat que, en temps difícils de reclusió exasperant, ve avalada per allò científic i tecnològic alhora per damunt de l’ètica i els valors, l’educació, la cultura i, sobretot, la llibertat. Una nova era que s‘obri decididament mentre s’experimenta amb eixe ‘Gran Hermano’ (recordem ara quan, en la seua primera edició en Tele5, se’ns va vendre com un experiment excepcional en versió televisiva) en què, sense beureu ni menjar-ho, tots ens hem convertit en improvisats participants.

I és que ni la ciència ni la seua aplicació tenen límits, i això és el que m’espanta sobre manera. Aviat, seguirem adotzenats contemplant com ens mouen o lleven la cadira i, damunt, creurem que vivim en xauxa. Emparats en la por d’avui, ens trauran la compra a casa i deixarem d’anar a l’establiment, ens bombardejaran més encara amb els canals de pagament i la seua programació a mesura, tecnologia 5G i les que siguen menester, el teletreball ens reclourà i asfixiarà encara més, Amazon farà que eixir del domicili siga un exercici inútil i fomentarem encara més l’esclavisme en el treball, deixarem definitivament de ser sociables en sentit ample del terme, desapareixeran definitivament els diners i perdrem la noció del que realment costa guanyar-los i, si de cas, tenir-los com a salvaguarda, en cop d’anar al bar o el restaurant demanarem els menjars i ens els pararan damunt la taula, les precaucions de tota mena i condició faran que ens convertim en éssers alienats… Una vida (la que ve) a la carta en què passarem d’una prehistòria recent (que ha durat fins fa uns mesos) a l’era nihilista per excel·lència.

Per a mostra, uns botons: en plena pandèmia, els nostres estats entren en fallida tècnica en temps rècord (les seues repercussions tard o d’hora les patirem), motors de l’economia com el turisme s’han ensorrat dramàticament (les previsions més optimistes des del sector parlen de cinc anys de vaques flaques), la Unió Europea no ho és quan pinten bastos (res nou ‘sub sole’), Telefónica s’ha associat amb Liberty, Iberdrola ha multiplicat les seues inversions en tecnologia ‘verda’ importada de Xina…

El pitjor de tot és que, encara que alguns de vostès ho puguen creure, aquest no és un panorama apocalíptic, és part de la realitat que pocs volen veure.