UNA VISIÓ DE LA HISTÒRIA DE L’ART EN L’ACTUALITAT

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

La història de l’art, com a disciplina acadèmica i intel·lectual que forma part de les diverses titulacions que, com a graus i postgraus (també com a títols propis), ofereixen les universitats espanyoles es troba en un moment dolç des de fa prou cursos. Sobretot des de la creació dels departaments amb personalitat pròpia i, més avant, des de l’implementació del pla Bolonya. Almenys en la Universitat de València. Ara bé, tenint en compte que cap altra universitat casolana, pública i privada, té un pla d’estudis equiparable i plenament desenrotllat en eixe sentit, així com d’un planter de PDI (docents i investigadors) en consonància amb l’alumnat matriculat.

Potser circumstàncies que fan que en la Facultat de Geografia i Història siga una carrera amb bona salut si se compara amb el grau d’acceptació d’altres estudis germans: geografia i medi ambient, història, o informació i documentació. La qual cosa no deixa de ser una afortunada anomalia si es té en compte que l’alumnat de Secundària no té contacte específic amb la matèria fins segon de batxillerat, i, a més a més, de forma optativa. Que ja és dir.

Dites les quals coses, ens trobem en la tessitura que si un futur estudiant d’història de l’art prové dels Serrans, els Ports o l’Alt Vinalopó, posem per cas, haurà d’inscriure’s en la degana de las universitats valencianes per a poder estudiar-la i, un dia, egressar amb el títol sota el braç. Però tampoc és menys cert que, depenent de la proximitat de la seua població a autonomies veïnes, la possibilitat d’anar-se’n a altres universitats és creixent. Pensem en Oriola, Elx o Alacant pel sud atesa la proximitat de Múrcia, en Requena, Utiel o Ademús per l’oest pel que fa a Ciudad Real o Madrid, o Benicarló i Vinaròs envers Barcelona; per no esmentar les universitats online a l’abast de tothom.

És a dir, el viver fonamental hi és a la pròpia comunitat autònoma, com és natural, amb àrees metropolitanes consolidades com les de València, Alacant-Elx o Castelló de la Plana-Vila-real-Benicàssim, sense oblidar Gandia-Oliva, Xàtiva-Ontinyent, Peníscola-Benicarló-Vinaròs i un munt de localitats espargides pel territori, al remat els principals graners de què es nodreixen els estudis esmentats.

Si a això afegim que la nota de tall de la selectivitat no és massa exigent (6’584, en juny passat) per a formalitzar la matrícula, el resultat fins ara es salda molt positivament. La qual cosa no obsta perquè s’analitzen les dades i s’haja pensat i es pense en ofertar dobles graus, conjuntament amb altres especialitats agermanades, per allò de facilitar una formació més atractiva i interdisciplinar per a l’estudiant.

Precisament, amb la voluntat de compensar el que tenia de bo el pla d’estudis anterior a Bolonya, en què l’alumnat disposava en la graella d’estudis de nombroses assignatures comuns de caràcter tant transversal com propedèutic durant els tres primers cursos fins que s’especialitzava en els dos següents (amb troncals i optatives), a banda de poder seguir fent-ho durant els estudis de postgrau fins assolir el doctorat.

Tot i això, pel que fa al professorat, el que venia observant-se d’un temps ençà s’ha acabat per consolidar en la vida departamental, en què els ponts que tradicionalment unien els estudis superiors amb l’educació secundària han acabat per trencar-se del tot per diversos motius, sobretot per l’amplitud del planter de becaris pre i postdoctorals i per les dificultats dels docents d’ensenyances mitges en pegar el bot. Un context al que caldria afegir el disseny dels barems selectius per assolir places d’ajudant doctor (la porta d’entrada principal a una carrera docent i investigadora estable i a temps complet) i les notables diferències de salari amb qui forma part d’un institut, especialment si acumula certa antiguitat i responsabilitats de gestió.

Per consegüent, allò més habitual és que el becari que haja realitzat un trajecte tan complet com profitós durant la seua etapa de formació investigadora, ja amb certa experiència com a docent universitari, siga el que hi participe com a candidat amb majors possibilitats per a exercir de PDI (Personal Docent i Investigador), engegant així la carrera professional relativament jove. Mentre que aquells candidats que provenen d’altres realitats educatives en edat provecta, i que inclús romanen com a associats (contractats laborals a temps parcial) tenen més dificultats per competir i accedir a una estabilitat (horària i econòmica), malbaratant-se amb freqüència la seua major experiència docent amb col·lectius d’adolescents que, tard o d’hora, seran universitaris. Sobretot, quan la universitat espanyola és el destí natural d’eixos estudiants que, fills de plans d’estudis canviants depenent de la llei educativa en sort, poblen les seues aules amb notables carències de tipus pedagògic, però no l’únic, que han de ser ateses des de l’experiència i, des de fa relativamente poc, la innovació educativa per allò de seguir motivant-los en l’aprenentatge.

Una mena de qüestionari impulsat per una de les publicacions científiques més reeixides del ram, a propòsit del seu centenari (1925-2025), seleccionà recentment una sèrie d’historiadors de l’art espanyol, de camps d’investigació diversos, distintes acadèmies i edats diferents. L’objectiu era múltiple, particularment valorar els havers i deures de la revista atesa la seua experiència personal i intransferible. Més enllà de l’opinió respectable de cadascú, doctors té l’Església, molt pocs tracten -menys encara aprofundeixen, en justa correspondència- sobre la pírrica base en què es sosté la història de l’art a Espanya. Gairebé un petit miracle quan la disciplina pogué desaparéixer dels plans d’estudi el 2005 i, pel que s’ha referit adés, és només una assignatura optativa en segon de batxillerat!!!, en clar desavantatge amb altres matèries relacionades amb la geografia i la història, que són troncals en l’itinerari d’humanitats, tot exceptuant el batxiller artístic (encaminat principalment als estudis de Belles Arts, facultats en què també treballa un nombre important d’historiadors de l’art).

Una reflexió molt pertinent, però sobretot per als PDI actuals i per als qui van encaminats a ser-ho pròximament que, sovint, mai no han eixit de la universitat, habituats a publicar en eixa revista i en moltes altres però que, en realitat, no deixen de mirar-se el melic en aquesta qüestió primordial que, de fer fallida en algun moment, truncaria moltes de les expectatives de caire estrictament professional en ella expressades, Com, per exemple, dos temàtiques fonamentals directament relacionades amb l’anterior: la divulgació i l’activisme. Imprescindibles per a poder eixir de la gàbia de cristall en què, uns per altres, habitem pendents dels respectius cursus honorum que, per legítims que hi siguen, solen redundar exclusivament en la particularitat, no necessàriament en la col·lectivitat. Al capdavall, dos dels talons d’Aquil·les sobre els que pivota la història de l’art en l’actualitat i la seua salut futura.