Ungits per la gràcia de Déu?

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Ara que obertament es qüestiona sense cap pudor a monarques i monarquies, malgrat ser la institució una peça fonamental en l’ordenament jurídic i constitucional de l’estat espanyol, conegut també com a regne d’Espanya, m’han vingut al cap quasi sense pretendre-ho altres reines o reis que, tant al regne de Castella com a la corona d’Aragó, en particular en aquesta darrera demarcació, regnaren quan no havien nascut per a fer-ho, res més lluny de la realitat. Un estat de les coses que ens convida a repassar breument algunes de les seues biografies i les circumstàncies que els feren ungir-se per la gràcia de Déu i ser coronats.

Al reialme castellà la història ve de lluny, quan un dels molts germanastres de Pedro I el Cruel, Enrique, comte de Trastámara entre d’altres títols, li disputà el ceptre i, després de vèncer-lo en la batalla de Montiel (1369), l’assassinà accedint al tron. Un llinatge que seguí vinculat en la línia successòria a la corona castellana en la persona del seu primogènit, Juan I, pare al seu torn de dos monarques tant a Castella per mitjà d’Enrique III com a la confederació catalano-aragonesa mercè a Ferran I el d’Antequera, sobre el que tornaren més avant.
Enrique ‘el Doliente’, com també se’l coneixia per la seua delicada salut, fou el primer en ostentar, sent l’infant hereu, el títol de príncep d’Astúries (el mateix que ara distingeix la infanta Leonor de Borbó), a qui va substituir com a regent el seu germà durant la minoria d’edat del seu fill Juan II.

Fins ací, comprovem que la dinastia que irromp amb inusitada força a les terres centrals i de ponent de la península, des de l’últim terç del segle XIV, governa amb els ulls posats tant en els seus territoris patrimonials com també en els estats veïns. Una política amb alts i baixos que, en bona mesura, anirà substanciant-se diplomàticament mitjançant matrimonis de conveniència o bé a través del conflicte militar amb els portuguesos, aragonesos i musulmans, principalment, com amb altres monarquies europees. En eixe context, per exemple, cal enquadrar l’accés al tron en la corona d’Aragó de l’infant castellà Fernando (Medina del Campo, 1380), elegit a Casp i coronat a Saragossa el 1412 com a Ferran I d’Aragó (o el d’Antequera), després de la batalla del Codolar (Puçol-Sagunt) i, més tard, els setges de Bunyol i Balaguer front als partidaris del també candidat a la corona Jaume d’Urgell, espòs al seu torn d’Isabel, filla de Pere IV el Cerimoniós.

Cal notar que, per les polítiques d’aliances teixides entre els monarques abans esmentades, Ferran I (el primer Trastámara coronat fóra de Castella) era fill d’Elionor, filla al seu torn de Pere IV d’Aragó. En definitiva, un complex tauler d’escacs, com veiem, en què la consanguinitat estava a l’ordre del dia. S‘entén així que el 1418 una filla de Ferran, la infanta Maria d’Aragó, es casés amb Juan II de Castella, nebot del rei aragonés i parent de l’esposa. Però la història continua…
La infanta Elionor d’Aragó era, al seu torn, germana dels reis Joan I el Caçador i Martí I l’Humà (qui no estava destinat a regnar), aquest darrer mort sense descendència legítima causant de la fi del llinatge del Casal de Barcelona, l’interregne i el Compromís de Casp on fou escollit Ferran entre diverses candidatures.

A Castella, Juan II i Maria d’Aragó proporcionaren un nou hereu al tron en la figura d’Enrique IV l’Impotent; tanmateix, en casar-se novament el monarca amb Isabel de Portugal engendraren la futura Isabel I de Castella a més de l’infant Alfons, que arribà a ser príncep d’Astúries. Enrique, germanastre d’Isabel, casà en primeres núpcies amb Blanca de Navarra, filla del seu parent Joan II d’Aragó, matrimoni anul·lat poc més tard, i en segones amb Juana de Portugal, també cosina seua, amb qui va tindre a Juana de Castella, coneguda com ‘la Beltraneja’. La posterior guerra civil entre els partidaris d’Isabel i Juana, tia i neboda, amb l’activa participació de Portugal, culminà amb el matrimoni de la darrera amb el monarca lusità Alfonso V (igualment parent seu), la derrota dels seus partidaris i del seu definitiu exili. Isabel fou coronada reina de Castella a Segòvia el 1474, sent esposa del seu cosí segon Ferran, rei de Sicília i hereu del reialme catalano-aragonés, de qui més tard ens ocupem.

Tornant de bell nou a la corona d’Aragó, Ferran I (qui tenia per dona a la seua pròpia tia, Leonor de Alburquerque) morí inopinadament quatre anys després de ser coronat, però havia deixat una prole que donaria que parlar en avant. Pel que ací ens interessa, llegà dos dels últims monarques a aquestes contrades orientals: Alfons V el Magnànim i Joan II el Gran, ambdós nats a Medina del Campo com ho havia fet el progenitor, i una reina consort a Portugal en la persona d’Elionor d’Aragó. El primer, maridat amb la seua cosina Maria de Castella en tant en quant era filla del castellà Enrique III i sense descendència, marxà a Nàpols el 1442 d’on mai més tornaria alhora que allà engendrà amb Giraldina Carlino un nou llinatge paral·lel al que el seu germà i successor seu des del 1458, Joan II, havia iniciat.
Joan II va prendre en matrimoni a Blanca de Navarra, amb qui va tindre, entre d’altres fills al malaurat Carles, príncep de Viana, i a Blanca, com hem vist primera esposa d’Enrique IV de Castella. D’un segon matrimoni del rei amb Juana Enríquez, però, van nàixer Ferran, finalment l’hereu del reialme qui es casà amb la seua cosina castellana Isabel, i Joana, qui ho féu amb el seu cosí Ferrante I de Nàpols, fill del Magnànim.

Com massa bé saben, i pel que ací ens interessa ressaltar, el matrimoni entre els futurs Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó (el darrer de la nissaga), els Reis Catòlics -títol concedit pel papa valencià Alexandre VI el 1496-, fou la culminació rocambolesca a anys d’intrigues, pactes i interessos creuats de tota mena i condició en un període que he escollit entre molts altres anteriors i posteriors com a paradigma d’una institució, la monàrquica, tan arrelada a la nostra història i, amb ella, a la de tota Europa. Un dels darrers episodis de la qual fou que el propi pare de Juan Carlos I mai no regnà a pesar de ser l’hereu directe d’Alfonso XIII, com tampoc ho ha fet més recentment la infanta Elena per allò de la vigència de l’ancestral Llei sàlica (confirmada per la Pragmàtica de 1830 i recollida en l’article 57 de la Constitució de 1978) en benefici del seu germà menor Felip, l’actual monarca.

Tot siga que, després de tantes peripècies per a sobreviure als temps, ara que hi ha una hereva al tron després d’Isabel II (reina entre 1833 i 1868), el descrèdit i descontent que ha acumulat la institució la puga privar algun dia d’arribar a coronar-se, sobretot quan avui encara sembla difícil que una dona puga fer-ho a mitjà termini com a presidenta electa del govern de torn. Curioses contradiccions.