Uns per altres, vivim trasbalsats?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

L’altre dia, no fa molt, van traure en TV l’enfrontament que van tindre dos exinternacionals de la selecció espanyola de futbol, Arbeloa i Fernando Torres, durant i després d’un partit entre els combinats de les categories inferiors del R. Madrid i l’A. de Madrid on exerceixen d’entrenadors. Una imatge lamentable de dos dels representants més quallats i destacats d’aquest esport ateses les victòries i els trofeus que aconseguiren durant la seua etapa com a jugadors. No parle d’altre tipus de reconeixements de caràcter civil, que també els hauran tingut.

Ambdós semblaven aficionats o principiants i donaren molt mal exemple als seus jugadors, com una imatge pèssima al món de l’esport. Un comportament que ahir va recordar-me un mal perdedor visceral de tots conegut com ho és Mourinho, qui esperà en els vestidors durant una hora llarga als àrbitres després de perdre la final de l’Europa League. És clar que, fora de si, no ho feu per a felicitar-los per l’actuació.

Actituds crispades en calent que no parlen precisament bé ni dels seus actors ni del context en què es produiren: sengles partits d’un esport que cada vegada ho és menys per la quantitat d’interessos que l’envolta i la premissa de guanyar a tota costa..

Més recentment, i en un altre escenari paregut on allò veritablement important és també el triomf, el desenvolupament de la campanya electoral ha estat una bona mostra de joc brut des que s’inicià. Orientant-la alguns dels seus principals protagonistes a l’enfrontament interessat, l’insult recurrent i la mentida normalitzada en perjudici de l’explicació de programes de futur de caràcter municipal i autonòmic. Ayuso no ha estat l’única, és cert, però, com sol esdevenir des que va irrompre en el tauler polític, s’ha endut la palma en funcionar com una autèntica màquina del fang (segons encunyació d’Umberto Eco) en barrejar tot allò que li vingué al cap, amb una suficiència i prepotència molt qüestionables, insultants amb freqüència.

Tant és així que la mala gestió de les residències, en la sanitat i en l’educació, o el dumping fiscal amb què tenalla cruelment a la resta d’autonomies, posem per cas, no han suposat cap entrebanc a la seua majoria absoluta i, de passada (o de rebot), a la confirmació d’Almeida en l’ajuntament capitalí. Un altre polític menor que, com ella, enarboren la bandera d’Espanya en qualsevol moment per a destruir el contrincant, sobretot si el seu cognom és Sánchez, mentre obvien la realitat més pròxima que els envolta, encara que no cap dubte que els va bé. I tan bé.

Sense apenes respir per a avaluar el que han suposat les eleccions de diumenge passat, estem de bell nou convocats per al pròxim 23 de juliol mercès a la celebració d’unes altres en format general: una mena de plebiscit. Amb les espases en alt, les declaracions que ja s’han fet no auguren res nou sota el Sol. Un trasbalsament més o menys generalitzat que enterbolirà més encara el panorama i, ja saben, “a río revuelto…” qualsevol cosa pot passar, per ilògic que semble. Els sona la música? Doncs, al paire, en diuen.