València, de bell nou revulsiu?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
La convenció del PP a València que acaba de culminar la setmana monogràfica dedicada al seu líder nacional, candidat a la presidència del govern, obri el camí electoral a un partit necessitat d’arribar a La Moncloa després de la caiguda inesperada de Rajoy en una moció de censura i de les darreres votacions generals, en què la formació conservadora patí una dolorosa derrota.
La figura de Casado havia emergit de la confrontació entre Cospedal i Sáenz de Santamaría, els dos pesos pesants del gallec en el partit i en el govern, sense fer pols ni remolí, com una solució de compromís que, finalment, s’ha consolidat al carrer de Gènova. Un polític de conveniència que igual vira a la dreta més extrema com s’acosta tímidament al centre davant la irrupció de VOX com de la desfeta de Ciudadanos. La foto de Colón quedarà per a la història en eixe sentit arribe o no a ostentar la presidència de l’estat.
Perquè l’actual president dels populars, esguitat per la licitud de la seua formació acadèmica quan esclataren els casos de Cifuentes –llavors presidenta de la Comunitat de Madrid- i Montón –aleshores ministra de Sanitat-, s’havia format a les faldes tant d’Aznar com de Rajoy i, com a diputat, havia anat forjant-se una imatge de jove promesa a través dels mitjans de comunicació. Un polític que, com a membre de la comissió d’educació de la cambra baixa arribà a amollar, tot convençut, que la millor formació que podien rebre els joves era aquella que preparava per a treballs que encara no existien. Quedant-se més llarg que ample davant la sorprenent afirmació.
Un polític ambiciós, qui no ho serà me pregunte obertament, que, en veure acorralat el seu partit pels flagrants casos de corrupció que el tenallen i es dirimeixen en seu judicial altres, més a banda els ja antics que segueixen en la ment de tothom, decidí traslladar la seu del mateix com si aquesta operació de calculada neteja suposés una mena de taula rasa amb un passat recent delictiu a diversa escala. Un personatge públic que, en hores baixes, veié la llum quan a Andalusia per fi governaren els seus, quan a Múrcia i Galícia seguiren fent-ho com de costum, però sobretot quan esclatà el fenomen Díaz Ayuso a Madrid i provocà el reviscolament d’una formació en hores baixes encara per l’avançament imprevist de les eleccions en aquella comunitat.
Tanmateix, l’inexplicable popularitat de Díaz Ayuso –tan directa i grandiloqüent com visceral i gens seriosa- passà de ser un revulsiu a un desafiament en clau interna en un tres i no res. Per la qual cosa, li ha faltat el temps al polític de Palència i al seu nucli de confiança per a maniobrar i muntar la convenció que s’ha desenrotllat aquesta passada setmana en diversos escenaris, en particular al cap i casal com a guíndola al pastís. Un oportú viatge institucional als EUA ha privat a la madrilenya de participar-hi activament fins que el dissabte aterrés a València i es presentés amb olor a multituds per a donar suport públic a Casado, però amb la boca xicoteta, com si fos una mena de concessió temporal, un petit armistici.
De bell nou, la ciutat de València esdevé –com fou en temps d’Aznar i Rajoy, però també de Barberá, Zaplana, Camps i Rus- una mena de baluard o talismà del PP a pesar de les malifetes dels seus representants electes, sobretot els casolans, al llarg i ample de la seua castigada geografia. Com si l’amnèsia col·lectiva i el rebuig sistemàtic a altres formes de gestió eficaç exercides a posteriori foren una mateixa cosa, com si conscientment es confongués la velocitat amb la cansalada. En eixes estem a penes sis anys després d’enviar-los democràticament a l’oposició, quan encara no s’han resolt del tot judicialment ni els seus deutes multimilionaris ni l’espoli premeditat de les arques públiques en benefici de la formació i de molts dels seus integrants a títol privat. Un panorama luctuós que seguim sufragant abnegadament dels nostres impostos, siguem o no simpatitzants d’eixe partit de trist record. Tindran barra!