VERITATS ÚNIQUES?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Aquests primers dies de descans estiuenc, tan propensos a la lectura assossegada per allò de mitigar les hores mortes, el tedi i la calor sufocant a recer de bona ombra i, si pot ser, un refresc a la mà, m’ha pegat per introduir-me en el combat dialèctic que dos historiadors mantenen amb certa historiografia sobre sengles períodes essencials per a entendre l’Espanya actual: l’etapa visigòtica i l’al-Àndalus. Javier Arce i Alejandro García Sanjuan, acreditats especialistes en el baix imperi romà i les invasions bàrbares a Hispania, el primer, i en la conquesta islàmica de la península Ibèrica, el segon.
Arce s’introdueix en l’encara desconeguda presència visigòtica i la seua precària subsistència al llarg de dues centúries certament convulses al dictat de l’Església catòlica des que abandonà l’arrianisme, en Esperando a los árabes. Los visigodos en Hispania (507-711), Madrid, 2017, mentre que García Sanjuan el complementa d’alguna manera en intentar desfer les visions esbiaixades que fins avui mateix enterboleixen interessadament l’arribada i presència de l’islam a al-Àndalus, en La conquista islámica de la península Ibérica y la tergiversación del pasado, Madrid, 2019. Dos assajos que contraposen allò que anomenem memòria a l’ofici d’historiar les accions i els fets del passat més o menys remot. Dues accions que no són la mateixa cosa: la primera convida a forjar mites i tòpics irreals de llarga vida i utilització ideològica recurrent, mentre que la segona –a través de la investigació de les fonts escrites, arqueològiques o artístiques i la seua confrontació crítica constant- procura acostar-se a l’única veritat possible.
En un altre ordre de coses, també he anat llegint articles de periòdic, sobretot opinions i textos de seccions com la de Cultura, molt més àgils i d’existència efímera. En aquest sentit, la doble pàgina que Manuel Muñoz Ibáñez, president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, li dedicà a Carmen Calvo, l’artista recentment guardonada per la Generalitat, en Posdata de Levante-EMV, pp. 2-3 (30.7.2022), un escrit farcit de bones intencions però en gran part buit de contingut que necessita retrotraure’s als orígens de l’art i viatjar fins el segle XX per a engaltar l’hibridisme creatiu insondable de l’obra de la valenciana i, en particular, de la mostra que exposa en l’IVAM fins gener de 2023.
Més pròxim, però, als meus interessos investigadors com a historiador de l’art, també he anat llegint alguns capítols d’obres que, com els que apareixen en Roma e la Spagna en dialogo…, Madrid, 2022 (Beatrice Cacciotti, ed.), recullen un bon nombre d’aproximacions al renaixement. En particular, m’ha cridat poderosament l’atenció el dedicat per Fernando Marías a “La difusión de modelos clásicos en España: el Codex Escurialensis entre propietario, usuarios y obra” (pp. 23-43), en realitat una nova -i sempre penúltima- incursió del madrileny en aquest àlbum de dibuixos anònim i la seua repercussió en La Calahorra (Granada), la fortalesa que –propietat de Rodrigo de Mendoza, I marques del Cenete- esdevé el primer exemple hispà en l’adopció de trets renaixentistes italians a càrrec d’artistes genovesos. Com l’autor acostuma, un text farcit de notes i prolixa bibliografia internacional que no per això mateix és garantia de versemblança històrico-artística. Sobretot, quan passa subtilment per alt les darreres contribucions a la biografia i circumstàncies de l’aristòcrata o, directament, les desqualifica sense més i despatxa sense major explicació per allò que poden alterar la seua visió. Quelcom massa habitual en totpoderosos d’aquest tarannà, entestats en posseir l’única veritat possible des de la seua primmirada talaia centralista i privilegiada posició intel·lectual.
En realitat, quatre formes d’engaltar el fet històric i artístic: desvetllant la veritat a pesar de les moltes resistències acumulades al llarg del temps fins el present, contribuint poca cosa o gens al coneixement d’una artista i, directament, obviant els avanços d’altres per allò de no capgirar una única explicació possible a la influència d’un àlbum d’autor custodiat en la biblioteca del monestir de Sant Llorenç de l’Escorial.
Lectures recents, al capdavall, entre d’altres més que ajuden a digerir millor les onades de calor durant les vacances, encara que en alguns casos entristeix el seu tenor perquè o no aporten massa al coneixement o són francament millorables atenent la posició social i acadèmica que ocupen els seus autors, amb cursus honorum d’allò més singulars i ja en edat provecta.