WHATSAPP

Albert Ferrer Orts, Universitat de València

No sóc cap expert en tecnologia virtual, sovint m’espante més que sorprenc de la rapidesa en què evoluciona la cibernètica. Un món que fins ara conviu amb aquell de carn i ossos, real si se vol, a què estàvem acostumats des dels nostres orígens animals.

Potser vaig ser una mica conscient de la virtualitat quan, un dissabte d’estiu sent un xiquet encara, mon pare, després de treballar, em portà a veure ‘2001. Una odisea en el espacio’. En aquell cinema de reestreno, crec recordar que el Metropol de la capital, no estic segur, vaig gaudir-la tant que ‘Star Trek’ i ‘La guerra de las galaxias’ no em sorprengueren gaire. Kubrick va representar en una de les seues obres mestres el que sembla hem oblidat avui. El pas d’animals a éssers humans mercè a la tecnologia s’ha substanciat al llarg i ample de centenars de milers d’anys, una eternitat a ulls del profà i un bufit als dels científics.

L’any passat, sense anar més lluny, es celebrà el 50 aniversari de l’arribada a la Lluna, un esdeveniment que, veges per on, coincidí amb el film referit. Ja sabeu: “Un petit pas per a un home, però un gran salt per a la Humanitat”. Cal recordar les paraules d’Amstrong perquè no deixen de ser profètiques.

En eixa cursa cap al poder absolut, aleshores també anava en joc el prestigi de la URSS, que, fil per randa, tingué el seu heroi en Gagarin. Ben vist, els dos grans dominadors del panorama internacional en acabar la II Guerra Mundial que, no contents amb la victòria –patida directament per milions de persones i, no ho oblidem, una natura definitivament profanada-, consideraren atemorir la resta del planeta amb l’armament nuclear i dilucidar l’hegemonia en l’espai sideral. Eixa desmesurada ambició (més la corrupció interna perpetuada al si del Partit Comunista i un imperialisme nefast) acabà per arruïnar la URSS, definitivament soterrada el 1989. Ningú vol recordar que, poc més de 70 anys abans, el seu estat més poderós, Rússia, es trobava en plena Edat Mitjana i una economia de subsistència. En no haver un sistema capitalista sinó una economia fèrriament planificada des del govern, aquella tecnologia ‘armamentista’ punta s’anteposà a les necessitats de la població, a la qual anaren destinats gran part dels recursos econòmics en dècades.

Els EUA, en el pol oposat, obtingueren de les multinacionals gran part dels diners necessaris per a la seua política espacial, representada per la NASA. La seua ciutadania no patí com la soviètica, emparada en la competència i la competitivitat, però el capitalisme ferotge marcà el viarany a seguir (‘usar i tirar’), fomentant el consumisme depredador i unes profundes desigualtats socials que segueixen latents fins els nostres dies.

Ni un ni l’altre tingueren la més mínima preocupació per la resta dels mortals que, com a titelles, es dedicaren generalment a aplaudir les seues ocurrències depenent d’en quina òrbita giravoltaven. Passaren les crisis econòmiques, una gran quantitat de guerres que ningú recorda i uns quants milions de víctimes anònimes innocents (in)directes a benefici d’inventari. Per no esmentar els quantiosos danys patits per l’ecosistema que hom ha oblidat entre tanta maldat i egoisme.

Tots recordarem que, no fa tant, la Xina que deixà Mao era un país tan divers com desconegut pertanyent al Tercer Món, fill del comunisme que, tret de la seua vasta demografia dedicada majoritàriament al sector primari, no semblava representar cap perill econòmic per al capitalisme. De fet, a mesura que eixe Occident opulent i desconsiderat per l’amor als dividends veié les possibilitats que comportava deslocalitzar la indústria i fabricar a baix cost a l’Orient, exportà en massa la seua producció, sense cap mirament ni dels empresaris ni tampoc, no ho deixem de banda, dels respectius governs panxacontents. Un escenari que, malgrat patir-la els treballadors occidentals en forma de rebaixes salarials, retalls laborals i atur, satisfeia igualment les seues malmeses butxaques en comprar una mica més barat. Una gàbia de grills, per a ser sincers i objectius.

Ara, sobtadament, ens adonem que aquell país asiàtic, a més de colonitzar paulatinament l’occident capitalista, resulta que s’ha convertit en el substitut d’aquella URSS extinta i de la Rússia que vol i no pot, i que esdevé un gra infectat per a la resta d’Europa. Capaç de fer-li, a través de la seua desconcertant política econòmica de caràcter mixt, un pols en tota regla al sempitern poder nordamericà. Ho hem vist, però com si no anés amb nosaltres, en la lluita més o menys soterrada per causa de la tecnologia 5G i enmig Huawei, les friccions a propòsit de l’armamentisme provocador de Corea del Nord, les protestes a Hong Kong i, ara per ara, mercè a la pandèmia que ha acabat per bloquejar a més de mig món per KO tècnic per mitjà de la por.

El futur es presenta tant o més incert que fa dècades, diria que inquietant. Per poc que pensem (temps n’hem tingut i en tindrem més encara, una altra cosa es traure-li profit), tot està tan intacte com inservible si no fem ús. Allò (in)material que ens feia útils o gaudir de la vida ara no té sentit. De moment, uns per altres estem de vacances carceràries envoltats de comoditats, vitualles i tecnologia, però això és vida? Mentrestant, la felicitat (per dir-ho sarcàsticament) no és completa, i no ho és perquè és irreal i fantasmagòrica. El dia que la quotidianitat torne, creurem haver recuperat el pols i el ritme d’antany, però mai no serà igual tot i que se li puga parèixer. Crisi econòmica de conseqüències totalment imprevisibles a banda.

Eixa tecnologia que creiem la panacea i eixa virtualitat latent en les nostres vides no són més que el resultat madur de la nostra desídia i insensatesa supina, borreguera i gregària, que confon el progrés i la qualitat de vida, la sostenibilitat i la virtualitat, la llibertat i la dependència alhora.

Una prova fefaent la tenim al popular WhatsApp, el virus tecnològic que –gratis (¡?)- s’ha apoderat de tothom i forma part consubstancial de les nostres vides. Ara, enclaustrats, molt més encara. Ja no sabríem viure sense ell: enviem i rebem de tot, prescindim de trucar i escoltar a l’altre… Ens ho engolim quasi tot sense processar per saturació com a convidats de pedra a una mena d’aquelarre autodestructiu. De tot menys pensar en nosaltres i la resta de mortals per pura higiene mental. Tenim els mitjans a l’abast però no som més lliures ni millors en estar més abduïts que mai, i no cal pensar en extraterrestres.