L’exemple de Djokovic
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Si justament fa un any ens commovíem en veure assaltar la seu de la sobirania nacional als EUA poc després d’un míting incendiari del president en funcions Donald Trump a Washington, ja advertíem aleshores que la cosa no es quedaria ací i que l’acte obria una mena de caixa de Pandora de conseqüències imprevisibles, comencem el nou amb un conflicte internacional provocat per un altre tipus d’ego singular, Novak Djokovic (Belgrad, 1987), el tenista número 1 del món a qui el seu pare no s’ha conformat a batejar com al nou Espartaco sinó a comparar-lo amb el mateix Jesucrist. Un afer que dilluns es dilucidarà als jutjats sempre i quan el serbi no abandone abans per la seua pròpia voluntat Austràlia.
Sí, en eixes estem marejant la perdiu a hores d’ara perquè un esportista ha estat convidat a l’Open d’Austràlia per l’organització en un país en què la pandèmia s’ha gestionat a la tremenda, els efectes de la qual han afectat i afecten a tutti quanti fins el punt de gairebé no poder eixir de casa per a res sense el passaport COVID-19. Política preventiva que el govern australià li ha aplicat a un ciutadà com un altre del món, en aquest cas un as de la raqueta. En no aclarir convenientment si s’ha vacunat o no i si és posseïdor d’un permís especial (desconeixem quin pot ser aquest salconduit) se l’ha reclòs temporalment en un hotel de Melbourne a l’espera de judici.
Una retenció que, mira per on, ha tret a col·lació la duríssima política migratòria australiana (els casos que se saben farien avergonyir el privilegiat de Djokovic, perquè són infrahumans) i l’enfrontament mediàtic interestatal –veurem si també diplomàtic- amb Sèrbia. Mentrestant, l’Open esmentat segueix els seus preparatius com si res ocorregués, com si les conegudíssimes firmes comercials que el patrocinen foren convidades de pedra davant del mal exemple del tenista, qui, suposem, sabria de les restriccions en aquell país i, més encara, de les víctimes que la pandèmia està ocasionant arreu el món, sobretot entre els no vacunats perquè la injecció no arriba o perquè –probablement com ell- hi ha gent que tenint-la a l’abast la refusa egoistament.
Djokovic, malgrat ser un heroi al seu país –eixe precisament que va tindre un paper tristament rellevant en la Guerra dels Balcans- i ser ambaixador de bona voluntat d’Unicef durant un temps, tindre una fundació que vetla per l’educació al seu país… no és cap exemple per al món. Menys encara d’allò que anomenem llibertat i que alguns (no pocs) volen fer-lo el seu estendard. Ho ha demostrat amb escreix tant en la pista com fora d’ella on es comporta com un malcriat o pitjor encara un viva la vida a base de risses i carcallades pròpies d’adolescents o multimilionaris desficiosos. Així s’infectà del coronavirus, organitzant un torneig en plena onada sense cap mesura de seguretat quan no existia vacuna i, com a remat estel·lar, festejant la seua celebració en una discoteca a gom on arribà a llevar-se la samarreta mentre ballava embogit.
Ser el número 1 del món vol dir molt o pot no dir res. És circumstancial, passatger i, si m’ho permeten, fins a cert punt intranscendent, especialment fora del circuït entre els qui el tenis no és popular o no segueixen les informacions esportives. Acumular més Grands Slams que cap altre tampoc, cosa que encara està per veure i més val esperar-se uns anys per a comprovar-ho de veres. Molts altres abans que ell, en el seu i d’altres esports bastant més practicats i seguits, han experimentat estar en el cim i no per això han estat persones per damunt d’esportistes d’èxit. No anem a amagar que, del seu pelatge, n’hi ha i n’hi ha hagut, però no han acabat massa bé en línies generals.
Atesa la situació a Melbourne, potser allò millor hagués estat deixar de celebrar aquest any el campionat o fer-ho a porta tancada, que per a això està la televisió. Tot i això, volgués saber a què juguen Kia, Emirates, Luzhoulaojiao, Rolex, Dunlop, Lacoste, Nike… ¿Només a fer caixa encara que hagen mort cinc milions i mig de persones i altres tres-cents milions s’hagen infectat, que se sàpiga, per causa de la pandèmia? Segur que molts d’ells consumidors habituals dels seus productes, però clar no són ni el destarifat serbi ni altres descervellats com ell que, damunt, l’ovacionen i l’aclamen com a líder. Eren/són éssers anònims certament, però els que feien/fan rendibles les seues accions en la borsa.