Terra de Colons

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Qualsevol poblador de l’Horta té molt difícil fer-se una idea aproximada de com era l’indret en temps de la conquista cristiana. Els seus pobles han crescut tant en les darreres dècades que consegüentment s’ha perdut la perspectiva i només des de determinats punts elevats hom pot adonar-se’n del seu relleu. Això esdevé, posem per cas, si transitem pel bypass, encara que caldria situar-se en un punt fixe per a contemplar el paisatge d’una i d’altra part del cap i casal, amb la mar com a espectacular teló de fons.

És cert que podem fer-ho també des de determinats turons que esguiten la comarca o des del cinturó de muntanyes que s’obrin de nord a sud i, entremig, l’altiplà cap a ponent. Inclús des de determinades talaies, com els antics campanars de les esglésies que, més o menys esvelts, s’enlairen cap el cel. En tot cas, la geografia física de què parlem començà a transformar-se a gran escala amb els romans, qui travessaren l’espai en paral·lel a la mar amb la construcció de la Via Augusta, la primera de les moltes ferides posteriors que condicionaran tant el seu poblament com les seues agricultura i ramaderia al voltant de Valentia i, més àmpliament, del triangle socioeconòmic que aquesta conformava amb Saguntum i Edeta.

Una primitiva estructura comunicativa que donà lloc, segurament, a un bon nombre de viles i petits nuclis rurals des d’on explotar-se les riqueses del territori, com esdevenia al llarg i ample de l’Imperi romà i, particularment, a Hispània. Tot i això, la petja immediatament anterior dels cartaginesos degué de servir tant els itàlics com els naturals ibers. En definitiva, després de l’ensorrament polític romà, quan no quedava vestigi dels pobles originaris per l’assimilació i mescla al llarg dels segles, la tímida presència bizantina i, sobretot, visigòtica reaprofitant en molts casos l’herència romana degué de ser gairebé testimonial, en línies generals.

De fet, els nous habitants del Sharq al-Àndalus –que tampoc en degueren de ser massa ni al segle VIII com tampoc al segle XIII, salvant les distàncies- no cap dubte que reaprofitaren tota la infraestructura pretèrita per anar surant i adaptant-la a la seua idiosincràsia durant l’emirat, el califat i les taifes. Un fenomen recentment estudiat que, pel que fa a l’Horta, comportà el sorgiment de petites hortes convenientment irrigades i comunicades, preludi de l’horta baixmedieval i moderna mercè a les grans sèquies que, progressivament irrigaran des dels jovedats als extremals, o, el que és el mateix, traçant una línia entre el secà i el regadiu fins les marjals prèvies a la platja [vegeu la imatge de la capçalera, FEM].

En conseqüència, la intervenció constant sobre una terra en pendent cap a l’est, solcada per barrancs, rambles i aiguamolls, feu que el lleu desnivell anés estructurant-se en successius bancals i canals de reg que modificaren per sempre la seua primigènia irregularitat i, per descomptat, els cultius que poc a poc anaren sembrant-se. Les omnipresents vinyes, oliveres i també garroferes es convertiren en espècies conreades en les terres més pobres orfes d’aigua constant, tret d’exemplars testimonials utilitzats alhora com a llindars entre parcel·les, mentre, a poc a poc, altres varietats anaren quallant en els camps més fèrtils, com el blat, la civada, els farratges, els fruiters i les hortalisses.

Tanmateix, la futura Horta que es trobaren els cristians distava molt d’aquesta de què acabem d’ocupar-nos, perquè ells mateixos serien els encarregats d’ampliar-la progressivament. Amb l’ocupació de Morbiter (Morvedre) i Yubayla/Anîsha (el Puig de Santa Maria) no quedava cap impediment físic de relleu per assetjar Balansiya (València) tret del barranc de Carraixet i el riu Túria després de les cavalcades de les hosts de Jaume I d’Aragó pels seus voltants. Si de cas, petits nuclis fortificats de caràcter defensiu que, a dures penes, podien acollir els habitants de les alqueries de la zona.

La capitulació de la ciutat comportà el repartiment de moltes de les terres andalusines conquerides entre els que havien col·laborat en aquesta fase de la campanya militar i, prou després, la seua lenta repoblació. Un fet que crida l’atenció per la promiscuïtat amb què els nous propietaris del territori sovint els bescanvien i van passant d’unes mans a d’altres mentre van arribant colons, sobretot catalans. Un fet que propicià la dispersió majoritària dels antics habitants musulmans, confinats en alguns casos en moreries més o menys populoses com a Bonrepòs i Mirambell, Godella, Paterna, Manises, Alaquàs, Mislata o Picassent, entre d’altres, fins la seua deportació definitiva el 1609.

Molts dels antics nuclis islàmics aniran poblant-se de cristians vells, les seues nomenclatures i les dels seus espais circumdants s’aniran transformant en els que figuren en l’actualitat, o han desaparegut amb el pas dels anys, alhora que barrejant-se amb nous topònims. Aquelles hortes espargides al voltant de la Via Augusta principalment aniran eixamplant-se en minifundis al temps que els pobles basteixen nous temples i ermites –també cases pairals en forma de petites fortaleses, si són de senyoriu-, al voltant dels quals s’organitza un tímid urbanisme i la vida municipal.

En definitiva, una contrada que no deixarà de mutar i que, ni de lluny, no és tampoc la del segle XVIII en avant, pels qui ostenten la propietat i els diversos cultius que van a seguir transformant-la constantment (vegeu la descripció que fa el botànic Cavanilles). Una metamorfosi que quedarà fixada en la segona meitat de la passada centúria, encara que l’especulació urbana, la complexa xarxa viària que la circumda i una demografia en augment van a convertir-se en les majors amenaces per resoldre durant el segle XXI. Problemàtica que conflueix perillosament amb la minva de llauradors, la manca de rendibilitat de les collites i dèficits identitaris en la consciència dels seus habitants, excessivament mediatitzats per la proximitat de la capital.