ESTUPEFACTE I INDIGNAT

Albert Ferrer Orts

 Universitat de València

Ho he escrit nombroses voltes en aquest mateix mitjà de comunicació -per cert, un periòdic en què col·labore ininterrompudament des de fa cinc anys i quatre mesos, amb prou més de tres-centes columnes a l’esquena, més d’una per setmana. Articles en què he alternat una àmplia gamma de temàtiques, entre elles de política, societat, art i cultura valencianes. Però com deia, no en exclusiva, com els lectors ben bé saben.

 

Textos en valencià des de sempre que han ocupat una part del meu temps perquè no només cal escriure-los, prèviament hi ha que informar-se i també meditar el seu sentit últim, el seu per què. Ni soc periodista ni escriptor, només un ciutadà de a peu que es guanya la vida com a historiador de l’art en la degana de les universitats valencianes i, prèviament, en altres llocs que ara no venen al cas, com qualsevol altra persona de la meua edat. Aquest any faré la trentena com a columnista en diversos diaris, tres decennis de batalla a contracorrent i contra els elements, justament la meitat exacta de la meua vida fins ara mateix.

 

Escric aquesta columna amb alguns trets biogràfics perquè l’assumpte de què tracte és una mena de barreja entre política, societat, art i cultura casolanes, eixa vessant que singularitza el ventall de temes del meu interés. I ho faig a consciència i a cara descoberta, com col·loquialment es diu, per mostrar una sèrie de fets que -malauradament- retraten a tot un poble començant pels seus dirigents, aquells que lliurement i democràtica van ser triats en juliol de 2023, va camí de dos anys.

 

Els diferents mitjans de comunicació autonòmics i  estatals s’han fet ressó del viatge del Molt Impresentable Carlos Mazón als Estats Units d’Amèrica, començant per Nova York. Justament quan ha passat de puntetes per la convenció pupular europea al cap i casal i ha fugit de la romeria de la Santa Faç alacantina. En paraules de Susana Camarero -menut paperot el seu, sempre amb cara d’agra-, el president ha anat a suavitzar la política aranzelària de Trump pel que fa als productes i les empreses de la terreta. Arre gat!, que diria un bon amic meu.

 

Ens desdejunem que la primera parada d’aquest individu, covard, triler i pocavergonya on els hi hagen, ha estat en la Hispanic Society of America, acompanyat de les historiadores de l’art Pilar Tébar i Gemma Contreras, per allò de negociar que un número indeterminat de pintures de Sorolla que custodia la institució nordamericana viatgen per un temps a la capital del Túria. Una ciutat que celebrà el centenari del traspàs del pintor durant més de dos anys i que, pel que es veu, encara es resisteix a deixar-ho de fer perpètuament, és igual que en detriment d’altres personalitats no menys importants que el pintor convenientment silenciades des del Palau de la Generalitat.

 

Perquè el que està esdevenint amb Joaquín Sorolla, València i Espanya -iniciat en els darrers governs populars, continuat fil per randa pels del Botànic i seguit per l’actual Consell- és prova fefaent i manifesta d’unes limitacions culturals pròpies d’una societat tan miop com provinciana, pejorativament parlant. No hi ha més cera que la que es crema i, si els que ens governen ens representen, sarna amb gust no deu picar. Les coses clares, diàfanes vaja.

Sorolla és València i a l’inrevés. Al capdavall, el gran descobriment de Camps i Olivas, però també de Puig i Mazón. L’oracle per excel·lència a què cal seguir per a guanyar eleccions i acontentar a un poble tan particular com el valencià Perquè la resta, la resta és com si no existira quan tot progrés s’ha fiat a la personalitat i l’obra d’un artista tècnicament impecable en les antípodes de la modernitat i l’avantguarda que, a més, retratà generosament la societat a cavall dels segles XIX i XX, sobretot des que va domiciliar-se a Madrid. Ningú recorda, però si sap, des que Juan B. Tormos Capilla publicara “La doble mort de Sorolla” en Lletraferit (https://lletraferit.com/valencianes/la-doble-mort-de-sorolla/) -i, unes dates abans, en aquest mitjà-, que la mateixa ciutat amb què ara es confón interessadament mirà cap a un altre costat quan l’escultura dedicada al pintor pel seu amic Ricardo Causarás Casaña va caure a l’aigua al Grau el 1930 i allí es va quedar per sempre, quan anava a embarcar-se cap a Barcelona per a ser fosa en bronce i més tard posar-se als Vivers, el lloc on estava ubicada prèviament.

 

La memòria és feble i la història de l’art ha obviat fins ara aquell acte capital que cap diari donà a conéixer ni tampoc reivindicà, estranyament. Ni Sorolla mereixia aquell sabotatge només set anys després del seu traspàs, ni l’excessiu i panxacontent homenatge perpetu a la seua figura i obra en l’actualitat. ¿Com quedem?

 

Tenint com a precedent aquest tenor, amb la que ha caigut al País Valencià des de l’arribada a la Generalitat dels actuals gestors, més la catàstrofe de la DANA, amb l’apagó de dilluns passat, Mazón torna a fugir i aterra a NYC per a negociar la cessió de pintures de Sorolla. ¿Cap més frivolitat i irresponsabilitat alhora en la seua persona? Només cal veure la cara de circumstàncies del director de la societat cultural centenària, Guillaume Kientz, i la d’alegria indissimulada del polític alacantí, el mateix que anava a suavitzar la política aranzelària de Trump en benefici dels seus representats, per a fer-se una idea del disbarat en grau superlatiu.

 

Mazón és la pitjor plaga que hem patit entre les moltes que ens han assolat des de 1995 ençà de forma intermitent, la més dolorosa no per recent sinó perquè no es pot arribar en tan poc de temps a fer un dany tan profund i perseverar en seguir avant com si res, a pesar que els valencians amb vergonya i dignitat li ho recorden ara i, segurament, també mentre visca.

 

Estufefacte i indignat, no hi ha millor resum.