En l’ocàs d’una generació irrepetible

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Veges per on, m’ha pegat per veure de nou aquell vell àlbum de fotos apaïsat amb tapes dures de color verd del meu pare, amb instantànies en blanc i negre de fa uns setanta anys, quan ell en tenia apenes divuit. Records de determinats instants que, malauradament, li costa recordar quan no sap ben bé el dia que és. Els estralls de l’edat que, amb virulència inusitada, se li van manifestar fa un parell d’anys.

Una col·lecció de fotos des de l’equador dels ’50 fins els inicis del ’60 del segle passat que immortalitzaren la seua joventut, la de la seua núvia (la meua mare) i la de les seues amistats i parents. Imatges petrificades per sempre, almenys mentre duren, d’una edat, però també d’una època passada: la postguerra. De fet, si file prim me n’adone també de les misèries que aquell temps llunyà no podia amagar. Detalls als que cal prestar atenció, sobretot perquè els més joves d’avui sàpiguen de quin món provenen els seus avantpassats més recents (iaios i besavis, en particular). Tanmateix, com sol passar cíclicament, la joventut ho pot tot, aleshores, ara i segurament sempre.

No hi ha cap foto -individual o col·lectiva- que no expresse l’alegria de viure, d’obrir-se pas en el món i fer-ho amb dignitat. Al capdavall, la clau de tot: dignitat, a pesar de la humilitat i la modèstia de les seues economies familiars, d’una societat marcada per la repressió i la dictadura, de no poder arribar a estudiar com toca -molt menys en la universitat-… Joventut, diví tresor!

Aquelles fotos, la prehistòria per a les noves generacions, són la prova irrefutable d’una generació entre d’altres més que, malgrat tot i tots, suraren com potser cap altra amb anterioritat, guiades per la il·lusió, l’educació, el respecte i la superació constant per construir una vida millor en tots els aspectes. A fe de voluntat i d’esforç, de sacrificis inimaginables per a nosaltres, els seus fills, posaren les bases sense saber-ho del que es coneix com a socialdemocràcia. I ho feren a base de lluitar contra els elements, contra un passat recent ple de tenebres, sobretot palés en les vides dels seus progenitors.

Observe les fotos i m’alegre de tindre els pares que he tingut, d’haver compartit amistat de la bona amb els seus amics i els seus respectius fills, d’haver-me criat en un poble com el meu i de seguir en ell veient-los envellir i, desgraciadament, acomiadar-los en l’hora de la veritat. Però això mateix també m’entristeix sobre manera, entre altres raons perquè els he conegut en la flor de la vida, criant-nos, guiant-nos, treballant de valent, inclús fent un xicotet patrimoni a base de no gastar i estalviar.

A banda dels meus pares, ara també vull recordar-me’n especialment tant de Xon (qui faltà fa uns anys) com de Rodrigo, dues bellíssimes persones que no només cuidaren dels seus majors i criaren els seus fills -amics meus des de la infantesa-, sinó que visqueren junts exemplarment fins la sobtada marxa de Xon i, a més a més, col·laboraren com a pocs matrimonis donant-se en cos i ànima a la comunitat en diversos projectes de caràcter social. Puc dir-ho perquè, en part, també m’he criat amb ells i, fins i tot, en la infància vaig gaudir a base de bé de la seua caseta al secà, aquell oasi entre pins, llimeres i fruiters. Eren, sens dubte, altres temps, en què els seus fills Rodri i Edu, com jo mateix, érem xiquets.

Com deia, la vida del meu pare -vidu des de fa dècades- entrà en una altra dimensió fa uns anys, així i tot em pareix que l’home està en pau amb si mateix -cosa que ja ens deia quan estava bé del tot-, i, en paral·lel, la del seu amic Rodrigo (els dos van nàixer el 1936) canvià substancialment amb la pèrdua de la seua dona. Dues realitats com tantes altres en l’ocàs d’una generació veritablement excepcional, la qual ens ho proporcionà (quasi) tot i que -en línies generals- va tindre la valentia de jugar un paper transcendental entre el final del franquisme i la consolidació de la democràcia, inclús formant part del primer ajuntament democràtic des de la II República, quan hi havia que bastir-ho tot de bell nou, quasi des dels fonaments i sense cap diner. Ciutadanes i ciutadans d’una altra pasta, en diríem.