CRONOLOGIA D’UN CANVI DE PARADIGMA EN LA PINTURA VALENCIANA

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Molt he insistit des d’aquestes pàgines del que va suposar que, a través del cap i casal del regne de València, la pintura del renaixement fera la seua entrada a la península Ibèrica. No fou una casualitat, diguem-ne afortunada, més bé un cúmul de circumstàncies lògiques entre aquell segle XV, en què l’indret en qüestió esdevingué en pol d’atracció mediterrània, i el segle XVI, en què la seua estrela començà a declinar -sobretot després de la Germania, coincidint amb els inicis de l’imperi Habsburg. Un llarg període en què les potencialitats d’una jove societat postcolonial experimentà una notable hibridació en convertir-se en una metròpoli comercial al nivell dels emporis europeus més actius, incloent-hi els italians i flamencs.

            Un dinamisme creixent que convertí el Grau en punt privilegiat del luxe i de la novetat importada, però també en lloc primmirat a l’hora d’exportar productes casolans i castellans, com per exemple l’excelent pisa de Manises, Paterna i altres reeixits focus ceràmics al voltant de la capital, la canyamel, la seda o la llana del seu interior. El context històric i la vocació mediterrània de la Corona d’Aragó, en particular de Barcelona i València -els seus ports més actius, dinàmics i internacionals-, s’havien redoblat des de la conquesta de Nàpols per Alfons el Magnànim el 1442. Des d’aleshores, res tornà a ser el mateix i la implicació valenciana en l’exitosa campanya militar tindrà les seues palmàries conseqüències a tots els nivells.

            De fet, la fi del Cisma d’Occident coincidí amb el predicament que va assolir al continent mestre Vicent Ferrer -aviat santificat-, l’ascens imparable d’una nissaga com la dels Borja i el naixement d’una nova noblesa protrastamarista familiaritzada amb Itàlia, desitjosa alhora d’accedir a les bondats d’una koiné meridional sense obviar, ans al contrari, el luxe i el refinament (l’etiqueta, en diríem) provinents de Borgonya i Flandes.

            Aquells valencians assoliren, per primera volta, un paper decisiu en la confederació catalano-aragonesa i això mateix encimbellà València a la categoria de gran ciutat en la baixa edat mitjana, just abans de les exploracions atlàntiques, de la desaparició del regne nasrí de Granada i de la coronació com a emperador de Carles I. Fites des de les quals s’explica el seu Segle d’Or no només en la literatura, també en l’art i l’arquitectura, disciplines que ostentaren el mateix nivell d’excel·lència que les lletres en el context hispà, més enllà de la pròpia confederació. Malauradament, un detall entre atres més, que passa desapercebut quan s’engalta l’aportació cultural des del llevant peninsular, el qual s’allargà a dures penes fins almenys l’equador del Cinc-cents.

[Els Hernandos, Portes abatibles del retaule major de la Seu]

Aquella societat foral, plenament conscient i orgullosa de la seua heterogeneïtat fou capaç de calibrar el que suposava el lent trànsit de l’estètica gòtica, tardogòtica i hispanoflamenca (en distintes fases) a la pròpiament transalpina, encara que aquesta lenta adaptació costà anys i panys en assimilar-se del tot. No debades, el reialme nascut amb Jaume I d’Aragó ho feu quan el gòtic era l’estil europeu per excel·lència, per tant el que des del principi fou consubstancial amb l’arribada dels primers colons, els avantpassats dels futurs valencians, que mai no es mesclaren amb els mudèjars (en realitat, els altres valencians caiguts en desgràcia des d’eixe precís moment).

Amb el tràfec continu de persones i mercaderies també viatjaren les idees i l’estètica, sobretot des de la invenció de la impremta, circumstàncies que la burgesia capitalista i les elits viatjades del moment no deixaren passar en convertir-se en heralds de la novetat. Marbres, pintures, llibres, estampes…, però també artistes, intel·lectuals… anaren arribant de forma continuada fins conformar progressivament nous gusts de conformitat amb la confessió predominant i els seus tentacles coercitius: l’Església católica.

És així com pot arribar-se a comprendre el canvi de mentalitat que -almenys pictòricament- començà a fer-se efectiu sense solució de continuïtat des del darrer terç del Quatre-cents en avant, Moment en què s’inicia el canvi, encara que aquest necessite d’un bon grapat d’anys per a consolidar-se i deixar al darrere el gust per l’estil precedent i els seus magnífics epígons. Cal ser conscients que fa 556 anys, posem per cas, les coses requerien el seu temps lluny de la immediatesa actual, com es pot veure sintetitzat en dates i dades:

És a dir, el renaixement de filiació italiana necessità d’uns 85 anys (entre 1469 i 1554) per a arrelar i consolidar-se definitivament al reialme, particularment cridaner en una primera fase per la seua excepcionalitat, en què l’humanisme no existia com a tal -el qual començà a surar des de la tardana fundació de l’Estudi General (1499-1502). Així les coses, la imatge pictòrica fou anterior al pensament (a l’inrevés que a la península italiana), més tardanament ho foren l’escultura i molt més encara l’arquitectura. Lamentablement per al col·lectiu pictòric, el reconeixement que experimentaren els seus col·legues transalpins no fou el mateix: seguiren formant part de l’artesanat, orfes de reconeixement intel·lectual, i la seua producció seguí pagant-se com a tal, lluny dels emoluments que van percebre els introductors del renaixement sent italians o castellans formats allà. Ni tan sols l’excelsa qualitat de Joan de Joanes fou compensada amb liquidacions dignes de la seua mestria, tampoc per la seua habitual relació professional amb humanistes, religiosos i magnats del seu temps.

[Evolució de la cotització de la pintura al regne de València (1472-1578)]