SOROLLA, VADEMÈCUM D’ESPANYOLITAT I VALENCIANIA?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Des que en temps de Paz Olmos, aleshores directora del Museu de Belles Arts de València (2011-2015) -funcionària i regina dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, i abans directora general de Patrimoni Cultural-, el seu interés per les essències valencianes es centrara en Sorolla dedicant-li una sala en la planta baixa de la col·lecció estable, una decisió que trencava abruptament la línia expositiva i didàctica dissenyada per l’expert Fernando Benito un temps abans, la dèria per Joaquín Sorolla no ha deixat de créixer, sobretot des de l’arribada de Nova York de la ‘Visión de España’ a València el 2007, la fita que -políticament espremuda pel PPCV quan Aznar estiuejava ufà a Orpesa i deia que la terreta era la locomotora del país amb el mateix convenciment que parlava català en la intimitat.
En realitat, un desig convertit a poc a poc en un malson quan el mateix Ximo Puig tantejà convertir l’edifici portuari del Rellotge en un museu monogràfic del pintor de la llum que, finalment, no arribà a bon port, i ara esdevé en taula de salvació entre cultural i identitària d’un Mazón necessitat de sobreviure políticament malgrat ser un zombi, sent benèvols. Perquè si en alguna cosa s’ha convertit l’artista és, purament, en oxímoron d’uns i altres que només veuen en ell una fórmula -fins ara d’èxit- per a captivar els valencians i tocar-los la fibra sensible. Eixa que, entre historiadors de l’art, certs sectors conservadors de la societat -entre ells els secessionistes més recalcitrants- i els ignorants que no volen veure més enllà dels seus nassos obnubilats pel preciosisme tècnic del pintor, volen seguir explotant fins a la sacietat per a benefici propi.
La prova de l’artificiós tiró que té el mitificat Sorolla, amb l’aquiescència madrilenya de Blanca Pons, cobdiciada gurú des del museu familiar pertanyent al ministeri competent, i l’aplaudiment general de les cases de subhasta, és que una exposició actual com ‘Escenas y paisajes en la pintura valenciana. Siglos XIX y XX’, en la Fundació Bancaixa, no suscita ni de lluny el fervor sorollista, i no serà perquè l’elenc de pintors casolans contemporanis a don Joaquín no demostren qualitat en temàtiques, tècniques i cromatisme tan afins al gran mestre. Tanmateix, en comparació a la seua àura, no són ningú per a eixe públic àvid de Sorolla no de sorollisme a mans plenes, i tot per obra i (des)gràcia d’una obsessió monotemàtica malaltissa dels gestors culturals mediatitzats per la nostra classe política provinciana, quan no analfabeta, la qual pretén rendibilitzar en vots la seua aposta per seguir ancorats fa un segle.
De fet, l’amnèsia impedix recordar que Sorolla retratà aquells avantpassats que, més enllà de la seua procedència, aspecte i costums, representaren també l’Espanya de la Guerra Civil, eixa que es desagnà cruelment anys després de ser subtilment retratada per a decorar un museu bastit per un multimilionari nordamericà. I, dins d’ell, un altre país pobre i desigual enaltit artificiosament per valors que encara avui molts creuen consubtancials a la malmesa idiosincràsia valenciana. Lloses o rodes de molí, cadascú que trie el castic o tortura, amb què carreguem tots plegats sense solució de continuïtat. Al capdavall, l’espill que seguix distorsionant a benefici d’inventari a una ciutadania perplexa que veu a simpàtics empresaris convertir-se en exemple desbordant de valenciania i a polítics que la utilitzen per als seus fins, sempre espuris i teledirigits des de lluny.
En eixes estan a hores d’ara Mazón i els seus col·laboradors necessàris, des del conseller Rovira fins als directors dels principals museus d’art valencians, passant per la secretària de Cultura i la seua directora general de Patrimoni Cultural. Un nou desgavell que ens costarà una nova milionada a tots plegats i que, probablement, s’exhibirà algun dia en l’antic palau de Correus, al cor del cap i casal. Tot siga per llavar la imatge, encara que els draps bruts destil·len putrefacció.