PER A MORIR-SE DE RIURE

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Caldrà posar-se de bon humor a mesura que les coses empitjoren, així com traure-li el suc a totes aquelles notícies que, a diari, deixen d’escandalitzar (per la seua reiteració i contumaç pocavergonya) en traspassar tots els límits imaginables i passen a formar part d’una grolleria continua, sense fi, a què no acabem a acostumar-nos. Sempre hi ha algú capaç de superar al caigut en desgràcia convençut que la seua és la millor malifeta, la que ningú detectarà i li permetrà endur-se el gat a l’aigua en forma de milions d’euros. Així seguim des de temps immemorials, des que hi ha qui -emparant-se en el seu poder circumstancial- aspira a aprofitar-se del bé comú per pura cobdícia, sense miraments.

Els casos són tan variats com els seus executors, individus de tota condició i procedència, intel·ligents i ambiciosos, no exempts de cert aire de superioritat, però també vulgaritat i refinament impostat: trompellots, vaja.  En definitiva, no hi ha formació política que se’n deslliure, ni la de Sánchez ni la de Feijóo en aquests moments, ni els que els van precedir ni els que els donaren soport temporalment des de la perifèria, com Pujol i l’extinta CiU, posem per cas. No diguem d’Abascal i companyia, sobre els que sobrevola eixa espasa de Damocles sense a penes haver governat. Però la justícia és tan extremadament lenta que eixa lentitud encara fa més greu el latrocini sistèmic. Vegen si no el presumpte delicte de Cristóbal Montoro i els seus mentre encapçalà el Ministeri d’Hisenda (i Administracions Públiques), d’una gravetat extrema per la forma a més del fons, ara destapat després de set anys d’investigacions. Set anys!!! En fi, allò del ‘miracle espanyol’ d’Aznar vist per a sentència a l’espera que un personatge tan dolent com qui un dia es disfressà de Cid Campeador, tan superb, nociu i mala pota, ens deixe tranquils d’una vegada i passe definitivamente a la reserva.

Amb perspectiva, Espanya ha estat i és un paradís dissenyat pels propis partits polítics i les seues ramificacions per a captar fons a dreta i sinistra i, ja en el govern, seguir eixes pràctiques a través d’un munt d’empreses, testaferros, paradisos fiscals… Que, a més, un tipus com Montoro, l’assot constant mentre fou ministre (recorden les polèmiques amnisties fiscals?, i la pujada de les pensions el 0,25% durant set anualitats seguides?), represente l’últim ídol caigut és per a plorar, però de riure, vist amb certa perspectiva. La pena que li caiga a ell i als seus sequaços a partir d’ara, què carai!

Convindran amb mi que, amb aquest panorama decebedor, si hi ha algú que isca reforçat a diari pel seu paper sostenint l’estat de dret, perquè no s’ensorre en perjudici de tothom, és el funcionariat públic, al remat, l’encarregat que tot funcione a pesar dels polítics que haurien de ser els primers en donar exemple i no ho fan ni volen fer-ho evadint qualsevol responsabilitat per a endossar-li-la puerilment a l’adversari. Com si el ciutadà fora babau.

Recorden aquell exitós programa de RTVE ‘No te rías que es peor’ (1990-1995), doncs això mateix acabarem fent amb tota aquesta colla d’encorbatats (perquè majoritàriament són homes els delinqüents) que, no tenint prou en assolir càrrecs i fer el ridícul més espantós a costa de l’erari públic i de la salut de la socialdemocràcia, acaben convertint-se en autèntiques figures del TEBEO, competint directament amb els mateixos Mortadelo i Filemón, el professor Bacterio, Anacleto, Rompetechos, Zipi i Zape i tants altres que seria llarg d’escriure.