EN UNA PARAULA: IOANNES
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Moltes voltes m’he preguntat en quin substrat un jovenet nascut a Andilla pràcticament amb el Cinc-cents pogué madurar a poc a poc un estil pictòric capaç de superar amb escreix el patern i, alhora, el del col·lectiu sencer de pintors contemporanis a tots dos. És a dir, quina classe d’artífex, partint de la realitat quotidiana de l’obrador familiar, esdevingué en revulsiu per actualitzar a poc a poc el seu quefer i, per descomptat, projectar la novetat durant quasi una centúria en un context tan flamenquitzat i italianitzat alhora com el valencià de les primeres dècades del segle XVI. Una societat en plena ebullició, en què la tradició convivia amb la novetat i la seu metropolitana concentrava ambdues experiències convivint amb plena normalitat. Només calia veure els frescos executats entre 1472 i 1481 i els panells de les portes abatibles de l’altar major realitzats entre 1507 i 1510, a banda del retaule d’argent i de l’orgue, dissenyat més tard. Un espectacle per a la vista i per als sentits tant per als fidels com per als artistes, molt en particular els pintors, davant d’una monumentalitat tan desconeguda com aliena a la praxi a què acostumaven.
Un edifici, el catedralici, que en eixe trànsit també custodiava al llarg i ample de les seues dependències un bon nombre de pintures menors de tallers casolans com forans obra de Marçal de Sax, Pere Nicolau, Joan Reixac, Roderic i Francesc d’Osona, Nicolau Falcó, Gaspar Godos o Francí Joan, a més de Niccolò Delli, San Leocadio-Pagano i els Hernandos, entre els més coneguts. Per no esmentar els excepcionals relleus del rerecor, esculpits pel florentí Giuliano d’Onofrio i encastats en la maçoneria gòtica d’Esteve i Dalmau, tot en alabastre i en una data tan llunyana com el primer quart de la centúria anterior. Gairebé un segle abans de l’esclat de Joan Vicent Macip, en nom de pila de Ioannes, com realment hauria que referir-se a Joan de Joanes, la nomenclatura inexacta amb què és conegut [vegeu en la imatge de capçalera a Ioannes i Vicent Macip, el seu progenitor, a Sogorb].
Tornant al nostre protagonista, qui amb el temps es convertí en el millor pintor del renaixement hispà sense cap necessitat d’eixir del regne de València, que ja és dir, quan sí ho feren els coneguts com a les àguiles del renaixement des dels temps de Francisco d’Olanda, el polifacètic portugués a qui deuen el sobrenom els castellans Bartolomé Ordóñez (ca. 1480-1520), Alonso Berruguete (1486/1490-1561), Pedro Machuca (1490-1550) i Diego de Siloé (ca. 1495-1563), a banda de l’arrelament a Toledo del Greco (1541-1614) després d’una llarga estada italiana i de fracassar davant Felip II. Un panorama, l’esbossat pel lisboeta, incomplet per quant no hi ha rastre d’altres artistes de l’incipient imperi o d’aliens a ell, com els castellans Hernando Llanos ni Hernando Yáñez de Almedina i menys encara de Paolo da San Leocadio o Francesco Pagano, precisament els que des de la península dels Apenins van domiciliar-se al cap i casal entre 1472 i 1506, els quals deixaren mostres tan esplendoroses com representatives del seu art que estranya sobre manera que ho desconeixera el teòric lusità, tan preocupat per la qüestió de la formació forània.
En realitat, una conseqüència dels nous temps en què els Habsburg eixamplen les seues possessions exponencialment i, de retruc, el reialme (i, fins i tot, la Corona d’Aragó en bloc) passa a segon terme, a una perifèria dòcil després de la Germania (1519-1522) i la llarga repressió subsegüent. La fi del Segle d’Or valencià, encara que aquesta no fou completa, precisament per la poderosa eclosió de Ioannes i dels epígons de la noblesa cosmopolita domiciliada a València, quan tota la potència artística de caràcter internacional comença a concentrar-se quasi en exclusiva al voltant de la monarquia i la seua cort, necessitades com mai fins ara d’una imatge que acompanye el seu immens poder.
Un panorama aquest que potser condicionà les opcions de creixement del nostre protagonista, foguejat lentament en un ambient propici per al creixement, lluny de les preocupacions del titular d’un obrador consolidat, protegit en conseqüència i lliure de responsabilitats per a incorporar tot allò que cridava la seua atenció, molt en particular el poderós llenguatge desplegat en la capella major catedralícia i, sobretot, l’obra dels Hernandos, portadora en si mateixa de les novetats de la pintura quatrecentista madura, en especial de Leonardo da Vinci. Una etapa en què València esdevé capdavantera en el camp de la pintura i que, a pesar de la seua marginalitat en el context imperial, seguirà concentrant exquisides col·leccions amb un elenc de pintors força italianitzats, tots ells eclipsats des de les acaballes del primer terç del segle XVI per Ioannes, l’únic pintor portador d’un estil renovat, valencià pròpiament dit, i d’àmplia volada en ser unànimement acceptat i demandat per una clientela rendida a la seua subtilitat i excelència.
Un portent tècnic, compositiu i cromàtic que -pel que a hores d’ara sabem- tampoc eixí dels límits del regne, ni fou requerit des de la cort dels Àustries però que no deixà de crear fins la seua mort a peu d’obra en edat de senectud, deixant un bon grapat de seguidors que només veieren en el mestre l´únic guia a qui seguir, però a la baixa. Al capdavall, l’origen de l’adjectiu joanesc de caire pejoratiu amb què s’ha confós injustament la seua exquisidesa. Quelcom que, paral·lelament, tingué la seua correlació negativa durant la seua vida en ser considerat més aviat com a artesà que no pas com a artista en el sentit ampli del terme, com esdevenia a Itàlia. Mostra fefaent que ací el renaixement fou prou anterior a l’humanisme, corrent intel·lectual que només començà a interessar a la noblesa autòctona prou més enllà de la Germania, quan l’Estudi General proporcionà les primeres promocions d’estudiants.