XIFRES I MÉS XIFRES, NOMÉS AIXÒ
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Algú ha vist per casualitat a algun individu de VOX donar la cara quan una bona part de la península ibèrica es crema? No facen l’esforç, els incendis ni els va ni els ve, senzillament no hi ha vots que guanyar fent alguna declaració al respecte (incendiària, clar està). Per ells, com si es bota foc la naturalesa en el seu conjunt. El seu missatge és un altre i ací no hi ha res que rascar, tret de la foto publicitària muntant cavalls a la manera dels senyorets latifundistes. Precisament, quan la seua propaganda en els seus inicis anava enfocada a eixa Espanya profunda, rural i ramadera, que -en realitat no els interessa gaire: per estar buidada i envellida, quan el seu vot bascula entre edats prou més joves i urbanites, principalment.
L’èxit turístic, renovat any a any, tampoc sembla suscitar la seua atenció, atés que el perfil del visitant, nacional o estranger, és homologable al seu model de turista. Res a veure amb els immigrants, que venen a guanyar-se la vida dignament fent molts dels treballs que els naturals no fan, i també a delinquir, segons la seua particular apreciació. Per això, l’Abascal i companyia estan al costat dels hostalers i fugen d’on es concentren aquestes bosses de gent humil i treballadora premeditadament assenyalada. Poca roba, vaja.
El territori es crema una volta més un nou estiu i afecta a milers d’éssers vius, no només persones, ecosistemes sencers, però fins fa quatre dies el debat en els mitjans de comunicació estava en el nou èxit del turisme en xifres, sovint aclaparadores i sempre a conveniencia de part. També en algunes dades preocupants sense resoldre: massificació, vivendes turístiques, encariment superlatiu, falta de professionalitat per la manca d’incentius i la temporalitat… L’etern problema irresolt en el seu conjunt que paga a base de bé tot aquell que (mal)viu amb aquesta fórmula ¿d’èxit? que, tret de la seua considerable aportació anual al PIB, mai no s’acaba de renovar a la recerca de turisme de qualitat en vegada del de quantitat com garantia de futur, millora dels serveis i preservació dels espais urbans i naturals com a llocs comunitaris, més enllà de les rendibilitats econòmiques a curt termini (ja saben, pa per avui i…).
Un estiu més (i en van la tira) la naturalesa, abandonada a la seua sort, paga les conseqüències de la despoblació, del canvi climàtic i de la recurrent manca d’atencions per part dels executius autonòmics en un cicle pervers que ningú és capaç d’aturar, entre altres raons perquè els que l’habiten no decideixen governs en les eleccions. Eixa és la crua realitat, a banda de les polítiques erràtiques dels respectius executius quan el partidisme més nociu i contraproduent fa que el que uns potencien els altres ho consideren chiringuitos on prima la col·locació d’afins. No diguem quan cap d’ells fa absolutament res en eixe sentit.
Si es contraposaren seriosament les xifres dels guanys i de les pèrdues, sobretot pels mitjans de comunicació més potents, tothom eixiríem de dubtes i, potser, ens adonaríem objectivament que els beneficis nets no són tan espectaculars com prediquen en comparar-los al forat negre que suposa la minva forestal i el que comporta afegida. Sense reparació a curt termini, fatal per a la qualitat de vida i sense cap responsable a qui adreçar-se per a demanar explicacions, més enllà dels piròmans detinguts, i solucions inajornables. Un calvari que fa que el celebrat èxit turístic deixe un reguer de víctimes, entre les quals sobresurten els que habitem aquest malaurat país depredat fins el lleu sense cap mirament ni autocrítica.