DEIXEU QUE ELS XIQUETS S’ACOSTEN A MI

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Som partíceps passius de temps colvulsos per la virulència d’esdeveniments contra els que, il·lusos, pensàvem que estàvem vacunats i curats d’espant després de tanta atrocitat acumulada, de tanta barbaritat perpetrada en nom no se sap ben bé de qui ni tampoc el per què. Però així és en formar part de països els líders dels quals tenen (pre)ocupacions prou més immediates que posar una mica de sentit comú i humanitat en les relacions internacionals quan alguns dels seus col·legues i els seus respectius executius -emparats en democràcies de cartó pedra- es passen per l’arc del triomf el sentir de bona part dels seus governats i també el dret internacional, institucions globals incloses si fa falta acusades sense cap prova d’afavorir el terrorisme o, directament, d’inútils. Això és el que esdevé a Israel, un estat envalentit com mai pel recolzament que rep d’un altre tan poderós com els Estats Units d’Amèrica -fins fa poc vist com un espill de virtuts democràtiques per la resta d’Occident. Només ha faltat que eixa visió tan romàntica (per anomenar-ho d’alguna manera) com esbiaixada botara pels aires en el precís moment que el seu líder haja pegat un colp sobre la taula per a establir un nou ordre mundial i en les relacions amb els seus homòlegs. Generalment, éssers inferiors -com les societats que representen-, convençut que han estat enganyant els seus compatriotes i que, a partir d’ara, van a saber què és pa de dolor, començant pel tracte que reben i acabant pels aranzels.

Clar que, d’eixa equació a la carta, se n’ixen alguns com els presidents de Xina, Rússia i -com no podia ser d’una altra forma- Israel, entre els més coneguts. Trump és un llop estepari, però també un borreguet disfressat quan es tracta d’homòlegs que també ho són, i de quina manera. De fet, l’únic d’ells que no necessita cap disfressa atesa la seua vehemència sanguinària és Netanyahu, el president hebreu que governa amb l’extrema dreta integrista, disposat a exterminar els palestins que puga, fragmentar-los, ocupar la seua terra i, tot seguit, deportar-los lluny de Palestina perquè mai puga ser un estat ni ara ni tampoc en el futur.

Camí dels dos anys de destruccions i assassinats massius, sense contemplacions coste el que coste i caiga qui caiga, l’exèrcit va a ocupar la Ciutat de Gaza i permetre que els assentaments il·legals augmenten exponencialment perquè un dia l’amic nordamericà (el dòlar) aterre i d’un cementeri eleve un resort de luxe. Eixe moment somiat pel Moisés rediviu de torn a la recerca de la terra promesa està a punt de fer-se realitat mitjançant la força bruta, què més fa que un altre hebreu com ell, conegut com el Messies, predicara la pau i la bondat en aquelles contrades, deixant que els xiquets se li acostaren perquè ells són, al capdavall, els autèntics dipositaris de la innocència.

Fa llàstima i pena, ràbia i impotència contingudes, el cas omís que Netanyahu i els seus fan, amb la complicitat directa de Trump i la indirecta de la resta del món, començant per Occident i la Unió Europea, quan ni tan sols l’assassinat de tanta gent innocent morta de fam -no diguem xiquets-, més enllà de commoure fins escandalitzar, no és raó suficient per actuar d’una vegada fent-se ressò del profund malestar social, no exempt de culpa, que suscita la hipocresia exercida des dels propis estats.