DES DEL PRECIPICI
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Quasi sense adonar-nos-en, en temps rècord atesa la rapidesa dels esdeveniments, en un tres i no res, vaja, el món occidental -molt en particular aquest de què formem part- trontolla com feia temps que no experimentava mercès a eixa estranya sensació d’inseguretat que afecta per igual als governs estatals (des dels centrals fins els locals) com al conjunt de la ciutadania. Ningú es deslliura d’una impunitat imposada, revestida de violència i injustícia latents, que ha acabat per impregnar tots els estrats d’una societat opulenta, acomodada i materialista emmirallada en si mateixa.
Clar reflex del que és i representa al capdavall la pròpia Unió Europea: un conglomerat heterogeni d’estats molt potent econòmicament i cultural, tant com feble en altres aspectes que tothom sap. El vertader taló d’Aquil·les que ara -més que mai des de la Guerra Freda- es deixa sentir davant l’agressivitat incontenible i exacerbada dels EUA de Trump i de la Rússia de Putin, per no esmentar el poder militar latent que s’albira des de Xina. Tres potències (dues més una, en diríem) emparades en sistemes polítics entre democràtics a la baixa i autoritaris a l’alça respectivament, sobretot agreujats per la deriva cap enlloc d’un autèntic impostor electe com el president nord-americà, entestat en canviar el moviment de rotació del planeta per allò de seguir fent-se immensament ric -malgrat que ja ho és des del bressol- mentre predica falsament el manà per als seus compatriotes. El pitjor és que aquesta nefasta actitud comporta l’aïllament a ultrança de la primera potència del món i la desconsideració manifesta dels seus aliats naturals, titlats d’aprofitats i lladres i, per això mateix, caiguts en una desgràcia perenne que ja té les seues conseqüències a curt termini.
Trump és un cataclisme -també per als seus, no ho oblidem- que ha posat al món entre l’espasa i la paret, a prop del precipici sense cap entrebanc als seus desitjos i capritxos. Prova fefaent d’una mena de narcisisme desbocat que ha acabat per trencar totes i cadascuna de les regles de la diplomàcia internacional, des d’una concepció tan personalista com retrògrada del món que pretén subjugar. La qual cosa li permet jugar a messies rediviu tant en clau interna com externa: la negació de la ciència (i la persecució de la universitat), la dràstica reducció del funcionariat, la fugida dels organismes supranacionals, la persecució dels migrants, la militarització de les principals ciutats, la manipulació de l’exèrcit, els paranys a líders d’altres països, els aranzels arbitraris, el finançament exorbitat de l’OTAN, l’armamentisme creixent, la connivència genocida amb Israel, la desconsideració cap a Ucraïna mentre és envadida…
Tot un rosari d’agressions difícils de digerir que s’incrementen exponencialment cada dia que passa en un mandat, com el seu, que encara no ha arribat als nou mesos. Una mena d’embaràs metafòric que porta camí de parir una criatura dimoníaca que perpetue sine die una nova praxi com a doctrina i catecisme per als seus seguidors, en línies generals la (ultra)dreta: la dreta i el seu extrem. Com es pot comprovar, a més del seu país, a Europa occidental, en particular. En clau espanyola, en els comportaments altament preocupants d’un Partit Popular que ja fa temps es confón amb VOX, en realitat la mateixa cosa en tants aspectes, per a desgràcia d’una població polaritzada que veu que tot val per allò de desacreditar el govern central i -com siga- arribar al poder.
En altre temps no massa llunyà, les hemeroteques jugaven un paper transcendental en les accions dels nostres polítics, tant que podien avergonyir-los i obligar-los a desdir-se públicament davant d’un disbarat flagrant; avui, aquell recurs periodístic infal·lible no fa penedir-se, i rectificar si escau, ningú. La prova del cotó de que -a banda de les fakes en les xarxes socials i els mitjans de comunicació- la mentida s’ha convertit en la nova veritat que adorar sobre la que ells suren sense complexos i la resta combreguem amb rodes de molí.