EL DIA QUE TRUMP GUANYÀ EL NOBEL EN DIFERIT
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Donald J. Trump vol aconseguir tot el que es proposa, com sempre ha fet i farà: als negocis del sector immobiliari, als mitjans de comunicació i les xarxes socials, a l’entreteniment (cinema, realities i concursos de bellesa femenina), als jutjats i, des de la política, a tot allò que depén d’ella sent el president del país més poderós del món. En la seua desvergonyida gossadia i, fins i tot, imbecilitat manifesta (tal com fa poc el descrivia agudament Toni Mollà), aspira a rebre un dia el Nobel de la Pau, màxim guardó -no exempt de polèmica- que ahir va guanyar en diferit en una propera convocatòria abans que finalitze el seu mandat. No ho dubten, el que Trump no aconsegueix a les primeres de canvi, persevera com a pocs per poder-ho fer en endavant, com està demostrant a hores d’ara amb les seues decisions després d’una primera i convulsa etapa en la Casa Blanca.
Al capdavall, ell representa com ningú el somni americà, encara que reconvertit en un autèntic malson per a la immensa majoria, la qual pateix les seues formes i decisions en un escenari tenebrós a mesura que es consumeix aquesta segona presidència. Capaç com és de sembrar l’odi i inocular-lo alhora a milions de persones, doncs ell no s’entreté en mitges tintes. O tot o res, amb ell o contra ell. Eixe és el seu missatge redemptor.
Nou mesos després de jurar el càrrec, aquest cristià que interpreta a conveniència de part la seua doctrina, Trump juga a ser una mena de Zeus rediviu en un Olimp poblat per uns pocs déus menors amb qui dissenya repartir-se el planeta, reservant-se la millor tallada. Si Putin aspira, de moment, a incorporar Ucraïna al seu patrimoni nacional i Xi-Jinping pensa fer el mateix amb Taiwan algun dia, el nord-americà ho fa amb Groenlandia sense subterfugis, encara que l’equació no és tan senzilla de resoldre, sobretot amb Xina, el seu vertader rival a batre.
De fet, tornant al guardó noruec, la decisió del jurat de concedir-li-lo a María Corina Machado no deixa de ser un primer escaló perquè un dia la catifa roja a Oslo la xafe Trump, encara que el president dels EUA haja redoblat esforços a Palestina pensant més en ell i el premi que en els palestins i la seua destrucció a mans de l’estat d’Israel. No ens enganyem, el que esdevindrà aquests pròxims dies no serà l’anhelada pau, més bé una pròrroga calculada d’acord amb els seus interessos i els de Netanyahu, quan ambdós han demostrat el nivell de crueldat que són capaços de posar en pràctica. Perquè on va Trump van els seus negocis i aquests són els que generen, perpetuen o aturen els conflictes depenent del seu rendiment econòmic i compte de resultats. Qui pense que al mandatari americà li preocupen el més mínim la vida i els drets humans dels altres és un il·lús: avui és Palestina, però demà podria ser Espanya, posem per cas. No s’estranyen, qualsevol està en perill en la seua particular ruleta russa. Qualsevol.
El pitjor de tot és que, sabent com és d’arbitrària la seua magalomania, ningú està sa i estalvi de la seua ambició, sobretot aquesta Europa que no deixa de jugar amb foc amb l’extrema dreta, començant per Espanya en què no només creix, sinó que arrossega perillosament la dreta, com s’està demostrant a diari. En realitat, el progressiu desballestament del teixit demòcrata en benefici dels seus acòlits, falsament revestits de patriotisme i inquisidors al seu servei.
Tal com prediquen amb fets, Putin, Trump o Netanyahu són capaços de qualsevol cosa per allò d’aconseguir els seus objectius, a les bones o a les males, perquè es senten deïtats i, per consegüent, exempts de tota culpa, lliures de responsabilitat encara que les seues decisions deixen tot un reguer de víctimes innocents, les visibles i les invisibles.