Les grisalles de la catedral d’Albacete podrien ser una obra joanesca
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El procés de restauració de les grisalles de la sagristia del temple de Sant Joan Baptista d’Albacete està traient a la llum l’esplendor perdut de cinc escenes del Nou Testament realitzades el 1580, la data que hi apareix en una cartel·la pròpia del període estilístic. Una obra que, en el seu conjunt, ha estudiat Luis Guillermo García-Saúco, historiador de l’art i membre de l’Instituto de Estudios Albacetenses ‘Don Juan Manuel’, qui va publicar el 2012 un llibre sobre el particular, i Pablo Nieto, encarregat de restaurar-les com a integrant d’El Parteluz.
Sense haver consultat l’estudi de García-Saúco, però havent visionat el vídeo de Youtube amb la conferència presentada per Luis Enrique Martínez, com a delegat diocesà de patrimoni, i impartida pels experts esmentats, penjat fa uns pocs dies en Internet, m’atreveix a dir com a probable hipòtesi de treball que la seua autoria pogué molt bé deure’s al cercle més íntim de Joan de Joanes (l’àlies de Joan Vicent Macip Navarro), potser el millor pintor espanyol del renaixement hispà. Insistim en els seus seguidors i/o col·laboradors més que en el propi Joanes, perquè aquest darrer va faltar a Bocairent (a poc més d’un centenar de quilòmetres d’Albacete) el 21 de desembre de 1579 mentre executava amb el seu fill Vicent Macip Comes i el taller el gran retaule del seu temple parroquial.
Les cinc escenes representades al llarg i ample de 45 m2 (Calvari, Predicació del Baptista, Maria Magdalena ungint a Crist, Encomana de les claus a sant Pere i Conversió de sant Pau) mostren clarament la seua filiació joanesca, com s’ha assenyalat, per la seua factura general (traços, composició, paisatges, ornaments) com la tècnica emprada, molt habituals en la producció de Joan de Joanes i els seus admiradors en terres valencianes.
Més excepcional és el recurs tècnic de la grisalla, però gens estrany quan en l’Espanya d’aquell temps els pintors locals no dominaven el fresc, al contrari que els seus col·legues italians que, en aquell moment, decoraven el monestir de Sant Llorenç d’El Escorial. Pel que és factible la possibilitat que aquestes composicions foren contractades per a ser executades en un breu termini de temps per una mà suficientment destra, com ho era aleshores la del fill de Joan de Joanes, al descartar al propi mestre pel seu traspàs un any abans.
De fet, no es coneix cap fresc degut a la nissaga de pintors, però sí nombroses taules pintades a l’oli soltes o formant retaules o tríptics, on Joanes donà mostres de ser un excel·lent dibuixant i consumat colorista. També es desconeixen grisalles -com la que es restaura en la catedral esmentada-, el que no contradiu en absolut que la seua execució poguera deure’s al millor dels seus deixebles amb què va comptar llavors el reputat mestre: el seu propi fill. Encara que és cert que, al repetir contínuament el corpus patern al llarg dels anys, acabà per no aportar cap novetat en un context en què anaren apareixent a València Joan Sarinyena i Francesc Ribalta, representants del manierisme reformat i del naturalisme tenebrista. Les tendències de moda que van succeir el renaixement en terres hispanes a finals del segle XVI i, anteriorment, a Itàlia.
Tornant a les grisalles, proposem -a falta d’informacions més precises, sobretot documentals- que la seua autoria pogué deure’s a l’entorn joanesc. No a fra Nicolau Borràs, monjo jerònim de Cotalba que aleshores, 1580, pintava el retaule major de l’església de la seua comunitat a Alfauir, prop de Gandia (avui al Museu de Belles Arts de València), a pesar que al citat monestir es troba de la seua mà un “Sant Sopar” parietal en grisalla, la tècnica que ens ocupa. L’estil del qual és, a més, eixut en comparació al de Vicent Macip Comes, àlies Vicent Joanes, al cap i a la fi el fill estimat i més estret col·laborador de Joan de Joanes en els seus darrers anys de vida.
A més a més de la destresa de les grisalles -puntualment pigmentades-, executades amb consumada mestria (de clara herència paterna), conseqüents amb la darrera fase estilística de Joan de Joanes -ja visibles en el conscient allargament de les figures des de l’equador de la centúria-, Vicent Macip Comes pogué ser el seu artífex quan, residint a Bocairent amb tota la seua família per la realització del retaule parroquial, en morir repentinament el seu progenitor i mentre s’organitzaven les honres fúnebres i es liquidava pels jurats de la vila el que estava pintat fins el moment, n’hi hagué uns mesos que comprenen també 1580 en els que bé va poder rebre l’encàrrec i finalitzar-lo en poc de temps. La data en què es dibuixaren magistralment els paraments de la sagristia de la Seu avala aquesta sospita, inclús es podria adduir que l’encomana la poguera rebre el propi Joan de Joanes, com el de Bocairent; encara que al morir sobtadament en les acaballes de 1579, el compromís l’heretara el seu fill, al capdavall qui el pogué fer quan el seu estil era totalment mimètic al del seu extraordinari mestre, i n’hi ha constància d’obres de gran format en el seu haver.
La resta dels ornaments en els que es desenrotllen les escenes, com les arquitectures, d’arrel classicista, en els nets de les pilastres de les quals apareixen grotescs, mascarons i cartel·les de clara filiació joanesca, tal com el magistral tractament de les capitals llatines dels textos, reforcen la nostra teoria, per una altra banda molt factible. Quelcom que, definitivament, podrà comprovar-se quan les cinc escenes hagen estat totalment restaurades i presentades al públic.