MÉS DE 26 MILIONS DE RAONS
Albert Ferrer Orts –Universitat de València
Amb la marxa en diferit -quan i com ha volgut- de l’innombrable, qui, quan siga definitivament expresident -doncs encara no ho és oficialment-, gaudirà dels sucosos beneficis del càrrec tal com els seus predecessors, menuda bicoca, deixant darrere si un país desvastat en el sentit literal i també figurat, la seua mala gestió encara perdurarà uns anys més mentres la seua ombra allargada roman intacta en l’imaginari col·lectiu d’una societat abatuda, insultada i agredida fins extrems difícilment imaginables. Perquè eixe és el rerefons i llegat d’una presidència vertaderament nefasta que no haguera estat possible sense els palmers que han ballat al seu ritme, tan mediocres, inútils i hipòcrites com ell. Un seguici panxacontent que li ha fet costat vergonyosament fins el mateix dimarts en què presidí el Consell a Alacant; vegen si no el paperot d’una tal Susana Camarero glossant per enèsima vegada els ‘mèrits’ que adornen la personalitat d’un zombi, fent bona la dita: dis-me de què presumeixes i et diré del que manques.
El molt covard, que se n’ha anat mentint com acostuma i ens ha deixat servit un panorama que posa els pèls de punta per la rellevància que adquireix (encara més) VOX en la decisió final sobre el seu relleu en la Generalitat, igual s’agafa una baixa mèdica que li servisca d’excusa per a no donar la cara (mai no ho ha fet quan calia) en la comissió d’investigació del Congrés. Un individu nefast del qual quedarà empremta indefinida en la memòria d’un poble vituperat fins l’extenuació i que també continuarem recordant pels més de vint-i-sis milions d’euros que ens ha deixat com a penyora amb els Sorolla que un dia vindran al cap i casal des de NYC. Una aposta personal que, obviant el desastre que ocasionà la seua desídia, pretenia endolcir els estralls d’una catàstrofe evitable en part.
Quan no ha deixat de queixar-se de la desatenció del govern central, cosa que no és certa, i d’insultar la poca intel·ligència que ens queda com a poble postrat, el seu caprici es farà realitat aviat. Un autèntic dineral que anirà a parar de bell nou a la Hispanic Society of America, a constructores amigues com encarregades de remodelar el palau de Comunicacions (abans Correus) tal i com desitgen els nord-americans i, com sol esdevenir, a butxaques agraïdes en forma de comissions i generoses derrames. Un embolat en què qui més pinta (artísticament parlant, es desconeixen altres detalls de la seua contribució) és una tal Blanca Pons-Sorolla Ruiz de la Prada per allò de controlar el ‘negoci familiar’ i la valenciania del seu egregi avantpassat. Una refinada sensibilitat, la de Blanca per descomptat, que no s’ha vist reflectida amb l’empatia cap el patiment d’eixos mateixos valencians que Sorolla pintà, sovint feliços i despreocupats. El negoci és el negoci, també el rutilant cosmopolitisme que destil·la el pintor, i amb personatges com Mazón encara més, que el compte el tornarem a pagar els de sempre. Tot siga per ofrenar noves glòries… als comptes corrents dels de sempre.
Què es podria fer amb més de 26.000.000 d’euros, em pregunte sovint. Quantes ajudes podrien destinar-se als damnificats, quantes a benestar social, quantes a la construcció d’habitatges accessibles. Quantes a Cultura. Quantes a… Tanmateix, aquest darrers cap de setmana sense anar més lluny teníem a l’alcaldessa de València i una llarga comitiva de Cultura per Manhattan, aliens als problemes casolans i jugant alegrement amb els diners de l’erari públic.
No tot es resol amb la marxa (presumpta a data d’avui) del Molt (des)Honorable, perquè, com feu Camps poc abans de dimitir en 2011, tots dos hipotecaren l’economia valenciana: si el primer ho ha fet amb Sorolla, l’altre ho feu amb Ecclestone renovant per cinc anys la Fórmula 1. Un que diu que se’n va a casa i l’altre que manifesta que vol tornar d’ella a la vida pública. Dos tararots que un dia van rebre centenars de milers d’alegres vots i, literalment, van fer el que els rotà la gana durant els seus mandats.
Mazón diu que marxa, Camps diu que ve, però VOX mana i el PP segueix claudicant perquè les polítiques antivalencianes i antisocials continuen estrangulant-nos a tots plegats. Com a corol·lari a aquesta sintonia fúnebre, la manifesta desconsideració dels membres del PP i de VOX (en la figura de l’infame Gil Lázaro) amb les víctimes de la DANA en la comissió d’investigació del Congrés. Si ens quedara una mica, només una miqueta de vergonya, passarien dècades abans que formacions com PP i VOX tornaren a governar al País Valencià. Menuda penitència!