GAZA JA NO OBRI ELS TELEDIARIS, PERÒ RES NO HA CANVIAT

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Sembla que, des que es signà l’armistici (que no és tal, parafernàlia diplomàtica a banda) a un balneari egipci i amb Trump com a mestre de cerimònia, els informatius han anat deixant de costat el genocidi israelià, fins el punt de no referir-se a ell des de fa setmanes, només algun apunt desllavassat entre les notícies que les respectives redaccions consideren de plena actualitat. Cosa que ha passat, posem per cas, amb la tragèdia del poble sahrauí mig segle després de l’espantada espanyola davant la pressió del Marroc. Una qüestió que ens toca molt a prop i que tants anys després va esfumant-se en la memòria dels més majors i, també, perquè als més joves ni els ve ni els va.

Com dèiem, en aquell acte del passat octubre només hi van haver dos vencedors -confosos en un mateix: els mandataris nord-americà i l’israelià, malgrat l’absència del darrer. I un únic relat: el d’un succedani de pau capriciosament imposat des dels despatxos i per empresaris immobiliaris de l’entorn de Trump que, com no podia ser d’una altra manera, es manifesten proisraelians. De fet, després de l’acte protocol·lari seguiren les matances i els bombardejos, si se vol no tan intensos però instigats per l’exèrcit invasor, com esdevé des de l’endemà de la infame acció armada de Hamàs.

Els combois amb ajuda humanitària segueixen entrant a comptagotes, la destrucció és total i prou fan els supervivents en malviure de qualsevol manera sense serveis bàsics, sanitat ni educació, fulminats després de més de dos anys d’horror sistemàtic i implacable. Un drama que tindrà més capítols i no precisament esperançadors, com qualsevol pot endevinar sense una bola de cristall.

En eixes seguim mentre es mantenen -amb menys soroll que setmanes arrere- les mobilitzacions reclamant justícia per al poble palestí mentre s’obrin més interrogants sobre la reconstrucció d’un territori autènticament devastat, convertit en una vertadera ruïna. On la passivitat d’Occident no augura inversions solidàries deixant el meló obert perquè l’especulació campe pels seus respectes, clar està, instigada pel capital ianqui i l’aquiescència jueva. Interessats en seguir fent negoci de la desgràcia aliena sense tindre en compte els seus habitants indígenes, prèviament aplastats i deixats a la intempèrie fins que -des de Washington i Tel-Aviv- es planifique el full de ruta que, definitivament, els faça invisibles del tot. Pàries en el seu propi país, que no estat.

Poca cosa ens deixen fer a la ciutadania conscienciada, més enllà d’expressar obertament el rebuig a la barbàrie i de contribuir econòmicament en allò possible, encara que els queviures, medicaments, equipamens de subsistència… no arriben quan toca per l’estricte tancament de la frontera com a darrera mesura de força per ofegar la solidaritat internacional i controlar la seua dubtossísima gestió sobre el terreny.

Algunes iniciatives molt modestes, vaja modestíssimes, segueixen fent-se perquè el genocidi no s’oblide i esperone la societat per continuar fent costat els que res material tenen i prou fan en conservar la vida miraculosament. Fites que col·laboren a sensibilitzar els més joves del que suposa perdre-ho tot i damunt comprovar que la política internacional és còmplice -en línies generals- d’un nou holocaust perpetrat impunement fins ara pel poble que -per desgràcia també- semblava tindre la trista exclusiva d’haver-lo patit en carn pròpia en la Segona Guerra Mundial. I és que quan la víctima es converteix en botxí moltes coses han fallat en el món, com la capacitat d’escampar la humanitat i la compassió envers els més dèbils. Al capdavall, éssers tan dignes com qualsevol altre siga d’on siga, més encara si cal quan són literalment exterminats en la seua terra pel fet d’habitar-la.