CURIOSITATS

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

La presència de Paolo da San Leocadio al regne de València des de 1472 no cap dubte que representa la importació del Quattrocento directament des del seu bressol transalpí. Que un jove pintor com el de Reggio Emilia arribara a una ciutat com València en dates tan primerenques significà que el pintor deixara arrere el seu medi natural en què seguir desenrotllant la seua professió, quan l’art i l’arquitectura italiana experimentaven una qualitat i potència creatives sense parangó a Europa occidental, i, alhora, arrelara en un indret molt familiaritzat amb aquella geografia, sobretot des de la conquesta de Nàpols per Alfons el Magnànim. Tanmateix, el cap i casal, posem per cas, estava farcit de potents obradors proclius a la pintura hispano-flamenca i d’excel·lents mestres d’obra i pedrapiquers explotant les darreres manifestacions del gòtic flamíger.

En realitat, quan parlem d’Itàlia ho hem de fer tenint en compte la seua diversitat, ja que en cada regió madurà un determinat quattrocento, mai de forma uniforme sinó més bé diversa atenent les seues particularitats i idiosincràsia. El que no exclou que, mercès al viarany de molts dels seus artífexs, les bases fonamentals d’aquest primer renaixement anaren estenent-se i quallant en els seus principals conceptes, encara que convivint amb l’atracció que la clientela italiana sentia també per les creacions flamenques, en plena expansió en la segona meitat del segle XV.

Desconeixem com i de quina manera el cardenal Roderic de Borja, a més de bisbe de València, va convèncer a Da San Leocadio i Francesco Pagano, pintor napolità de major edat, per a embarcar-se en l’aventura valenciana. Però no cap dubte que l’encàrrec que anaven a rebre poc després d’arribats al Grau hagué de satisfer la natural resistència a viatjar, si és que la hi hagué. El cardenal estava perfectament informat de la destrossa hi haguda en la capella major catedralícia des de 1469 i de les dificultats que el capítol de la Seu trobava per solucionar la seua redecoració de daltbaix, sobretot quan els pintors locals no eren experts en pintura al fresc i qui sí ho era (el florentí Niccolò Delli vingut de terres castellanes) morí a peu d’obra en 1470.

Viatjar a la península ibèrica per a treballar representava fer-ho entre bàrbars (en realitat, com consideraven els italians els aragonesos invasors), a més de les complicacions que suposava muntar un taller amb garantia d’èxit en una ciutat estranya. Tanmateix, la força de convicció del Borja degué de semblar-los suficient garantia per a poder-se fer càrrec de tan gran compromís, a pesar de les possibles reticències dels capitulars, els que al capdavall els demanaren als pintors una prova de la seua perícia abans de signar el contracte. Nogensmenys, el refinat gust i l’aval artístic del cardenal estaven fora de tot dubte, com sobretot demostraria amb escreix en la seua etapa final com a pontífex, particularment a les estances privades papals i la seua devoció pel Pinturicchio, pintor molt apreciat per la nissaga de la Costera i, més tard, la Safor.

Desvelada l’obra magna de la Seu en 1481 [vegeu el detall de la imatge de capçalera], res no seria mai més igual en la pintura valenciana, malgrat l’anquilosament habitual dels obradors tradicionals, ancorats a un gust fins aleshores incardinat en la mentalitat i estètica casolanes, mediatitzades profundament pel luxe i detallisme del nord europeu. El renaixement entrà per la porta gran -com es diu col·loquialment-, encara que l’humanisme cristià vigent aleshores a terres valencianes no es podia parangonar a l’humanisme nascut a Itàlia, precursor de l’art i l’arquitectura quatrecentistes. La seua efervescència encara hauria d’esperar a entrar en la nova centúria.

D’haver tornat al seu país -cosa que feu segons pareix-, per què no pensà en quedar-se havent triomfat a l’estranger? Potser ho haguera fet de ser cridat pel poderós cardenal, especialment quan fou escollit com a papa? O, en treballar en encarrecs notables i rebre remuneracions molt per damunt de les que rebien els seus col·legues locals, decidí no tentar la fortuna? (Cal pensar, en aquest sentit, que acabà vinculat al poderós ducat de Gandia). En tot cas, el seu èxit ací fou aclaparador, encara que mai no es podrà comparar amb el de Pinturicchio i altres pintors contemporanis seus, els quals passaren a la fama de la mà del seu conegut mecenes i Roma com a epicentre. En fi, curiositats.