ACABA UN ANY PITJOR QUE COMENÇÀ
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Algú pot titlar-me de pessimista, i probablement no li faltarà raó. Però per poc que repassem el calendari d’enguany, a punt d’expirar i passar a formar part de la història, la memòria i el record, no fa falta ser molt perspicaç per adonar-nos del reculament que 2025 ha suposat en la lletra i el seu esperit per a una gran majoria. A pesar de la qual cosa, comprove entre la ciutadania que m’és més propera o de què tinc notícia fefaent per la seua proximitat al meu quefer quotidià que el disgust per les circumstàncies -o part d’ell- es soluciona tirant cap avant, com si l’endemà no importara atesa la seua volatilitat, la seua inconsistència, no sé, la seua volubilitat fora de l’abast del pragmatisme més primari al qual recurrim com a taula de salvació davant la incertesa creixent.
El ben cert és que l’anualitat que en uns dies acaba no ha aportat les necessàries dosis d’esperança en un món millor i més just que, uns per altres, podíem esperar d’ella quan començà a donar els seus primers passos. És més, particularment la veig com una mena de preludi a nous temps rebolicats que no auguren la positivitat amb què recurrentment invoquem cada 31 de desembre, malgrat ser plenament conscients que en l’acte propiciatori hi ha un clar i latent risc de fracàs.
Fent un breu esment als deures pendents que aviat deixarà l’any que s’esmuny, a ningú se li escapa que la deriva propiciada per un difícilment classificable individu com Trump -un autèntic imbècil, sense que l’adjectiu qualificatiu puga prendre’s com un insult, com deixà escrit Toni Mollà- seguirá completant-se de nous capítols (quin de tots més lamentable) en una escalada sense fi a la recerca d’un món sotmés als seus interessos econòmics, sense que li importe el més mínim la condició humana de gran part dels seus interlocutors i molt menys encara la de milions de persones que seguirem patint la seua dèria narcisista en grau superlatiu. Nihilisme a l’americana en estat pur que seguirà enverinant la socialdemocràcia europea -o el que vaja quedant d’ella, dissortadament- entre negacionistes de les evidències a l’alça i sinistres veïns interessats de primera mà en seguir soscavant-la, bèl·licament si escau, per allò de completar la seua derrota definitiva i repartir-se el botí. Tots intuïm que Ucraïna és només l’aperitiu des de 2014, més encara des de la seua cruel invasió.
Una anualitat, 2026, que s’iniciarà el 17 de febrer a Xina dedicada al ‘cavall de foc’ i que tornarà a suposar l’afiançament progressiu i imparable d’una potència aspirant a substituir en l’escalafó als Estats Units d’Amèrica des de tots els àmbits possibles. De fet, en contraposició a les democràcies occidentals a l’ús -en concret l’americana-, el seu particular sistema polític i econòmic no deixa d’atraure com un imant els que, com el propi Trump, veuen en l’autoritarisme i la manca de llibertats l’oportunitat perfecta per a perpetuar-se en el poder sine die.
En definitiva, una cursa tan implacable com sòrdida per repartir-se el món en què la diplomàcia es mostra sovint obsoleta i ineficaç davant l’auge in crescendo de la desraó la tecnologia i l’armamentisme al servei de l’economia a nivell global, però que també mostra la seua cara perversa en altres àmbits -de proximitat, si se vol-, com els canvis que van experimentant-se en un estat com el nostre, on s’albira pròxim un fi de cicle no només en la configuració de les institucions representatives sinó en la forma i el fons d’administrar i exercir el poder. Madrid, Múrcia, Andalusia, Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i el País Valencià ja ho han tastat i/o ho tasten des de fa temps, la qüestió és quan aquesta nova forma de governar (dreta+extrema dreta) es farà efectiva des de La Moncloa, a més de les comunitats autònomes. Un ínterim en què el govern de coalició es mantén amb pinzes des de fa set anys i mig, a pesar de les bones dades econòmiques i dels beneficis palmaris per a la classe treballadora -sense comptar els que les dretes han tombat sense cap empatx i/o encara no s’han dut a efecte per altres motius de caràcter intern-, per no esmentar els entrebancs de tota mena i condició que no ha deixat de patir des d’aquell 1 de juny de 2018 en què es va substanciar la moció de censura a Rajoy, i que no fa falta recordar, a banda del mal immens que alguns destacats membres del PSOE en boca de tothom han fet i segueixen fent a la seua credibilitat i, de passada, a la del propi executiu i el seu president. Aquest darrer entestat en seguir avant contra vent i marea (dubte si contra tota lògica parlamentària, lamentablement) a risc de seguir sent insultat i calumniat, convertit en un pelele, impunement.
Com deia, acaba un any pitjor que començà i a quasi tots els nivells possibles. Desitgem, encara que siga sense confiances, equivocar-nos pel bé dels que pensem que un altre món és possible, no és una entelèquia.