UN PUTO DESASTRE

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Comentava l’altre dia en un ambient familiar el que, al meu parer, suposava el que hui es sap de la Intel·ligència Artificial, sobretot pel que fa a alguns detalls que -en usar-los qualsevol internauta- ajuden a reflexionar sobre la seua incidència progressiva en les relacions socials, ja de per si condicionades des de fa dècades pel que suposa el món virtual. Fins al punt, pensava, d’arribar a confondre totalment la realitat amb la ficció, i com a mostra un botó.

Al seu propòsit, comentava que en poc de temps el seu ús entre la ciutadania ha fet que, entre les seues aplicacions més populars, les fotografies -és igual la seua antiguitat, a color, blanc i negre o sèpia- cobren vida i els seus integrants, petrificats en qualsevol format, adquirisquen moviments i facen d’una acció immòbil una instantània plena de vitalitat en què els seus protagonistes es mouen i interactuen si és precís. Actors circumstancialment en un determinat escenari que, de sobte, ens fa partícips d’accions impensables fa uns anys depenent de l’habilitat de qui utilitza la IA i de les opcions que li sol·licita. Cosa que ja veiem en alguns programes de TV amb plena normalitat, també en algunes sèries televisives, com ‘Black Mirror’, i també en nombroses fakes interessades en confondre intencionadament el personal.

Seguint amb la conversa amb què iniciava aquest relat, posava en solfa el fet que a partir d’ara la ratlla que delimita la vida de la mort corre el risc de trencar-se per sempre, ja que la IA és capaç de -tenint la veu i la imatge (fixa o en moviment) de qualsevol- tornar a la vida a un difunt i, amb això, conferir-li vida eterna en una o distintes fases de la seua trajectòria vital fins l’actualitat. És a dir, sense necessitat de recórrer a la ciència ficció ni d’experimentar genèticament, es pot aspirar a allargar indefinidament el nostre pas pel món. Inclús resuscitar sense gaire esforç per a dotar l’individu escollit de certa eternitat, almenys mentre interesse. Un pas que va prou més enllà de conservar fotografies i gravacions audiovisuals, com fins ara, i que comporta com a conseqüència seguir confonent la realitat de la manipulació, la veritat de la mentida.

És evident que hi haurà moltes altres aplicacions -algunes palpables ja- en què la IA suposa un esperançador avanç, però com sol succeir amb la (r)evolució tecnològica present hi ha moltes altres que susciten, més que preocupació, temor i desconfiança. Particularment, quan estan en mans de corporacions multinacionals de dubtosa transparència i obscurs objectius a banda de rendibilitzar-la econòmicament.

Sense la intervenció directa de l’esmentada eina virtual sempre ens quedarà la misèria humana sense subterfugis -com la que representa per a la posteritat el desgovern d’un tal Carlos Mazón. Tot un personatge capaç d’embolicar en la mentida a tot un estat durant més d’un any per tal d’amagar la veritat covardament, sobretot quan aquesta emergeix en comptagotes tant de temps després, com la conversa que -una volta consumada la devastació- va mantenir amb Feijóo, dient-li: “Un puto desastre va a ser esto, presi”. El que hi ha que escoltar encara i el que resta per saber-se en aquest mateix sentit. Terrible.