ENTRE L’ANGÚNIA I EL PATIMENT EXTREMS
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Per molt excèntrics o controvertits que hagen estat els darrers líders dels Estats Units d’Amèrica i, per què no, també mal governants durant el període que els tocà asumir la presidència, potser cap d’ells des d’un temps ençà ha estat tan abominable com l’actual i en totes les parcel·les: personal, professional i política. Ningú tan bròfec, aprofitat, ignorant i bufó, tan despietat i cruel.
El rastre de la seua praxi representativa és fidel reflex d’un home sense escrúpols ni compassió que anteposa la incultura de què fa gala a qualsevol acció humanitària, quan ha demostrat i demostra flagrantment la seua avarícia disfressada d’ambició sense límit. Defectes en grau superlatiu que han escaENTRE L’ANGÚNIA I EL PATIMENT EXTREMSmpat, escampen i escamparan decisions que fan de la humanitat un concepte molt més fràgil i buit davant la rendibilitat econòmica a curt i mitjà terminis com únic objectiu. Accions que atempten contra la naturalesa humana, el mediambient, la democràcia, la llibertat, la concòrdia i sobretot la pau -precisament l’estandard que, damunt, esgrimeix desvergonyidament com principal adalil seu per a fer-se mereixedor de l’aplaudiment còmplice i, si pot ser, del Nobel.
El ben cert és que mentre fa el que li dona la gana i ho demostra barroerament envoltat d’una pàtina daurada resplendent a joc amb el seu cabell repentinat sense cap empatx, milions de persones pateixen (in)directament el seu afany desmesurat de grandesa fàtua per fer del planeta un lloc menys habitable del que ja era, en què qualsevol corre el risc arbitràriament de morir violentament, ser perseguit i expulsat de la seua residència o patir penúria, fam i malalties (començant pel seu propi país, on al voltant d’un 10% dels seus compatriotes no té dret a una mínima atenció sanitària de certa garantia).
Entre l’angúnia i el patiment extrems malviuen -entre molts altres- palestins i ucraïnesos ben a prop, a unes poques hores d’avió dels nostres domicilis quan avui gairebé no hi ha distàncies insalvables, quan una gran part dels europeus seguim balafiant com mai per allò del Nadal i Cap d’Any o l’excusa que siga (sempre perfecta, per descomptat) per eixir-se’n de la tangent del compromís, la solidaritat, l’empatia…, al capdavall, de tot allò que falsament celebrem amb fastuositat i cinisme ateses les dramàtiques circumstàncies. La hipocresia manifesta a gran escala potenciada pertot arreu i alegrement pels grans mitjans de comunicació, i no tan grans; els mateixos que fa uns mesos ens feren eixir al carrer a resultes de les calamitats que relataven a diari (i ara amaguen per la seua escasa rendibilitat informativa i conveniència) i fa unes jornades ens assabentaven de com se les gasta un consistori com el badaloní, sense contemplacions ni miraments de cap tipus. Sense ànim de comparar, en el fons no estem parlant exactament del mateix? Del despreci absolut cap a l’ésser humà, valorat per trets exclusivament taxonòmics i culturals? Premiat o castigat segons quins d’ells presenta?
Una ofensa al sentit comú i la tolerància més elementals basada en el supremacisme i el racisme endèmics, dues de les malalties socials més abjectes que segueixen perpetuant-se i mutant generacionalment, particularment en ambients totalitaris però també en democràcies cada volta més febles.