ANY DE CELEBRACIONS ALS EUA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
El 4 de juliol d’enguany els Estats Units d’Amèrica faran 250 anys del seu naixement, una efemèride que commemorarà Trump com actual president, afegint-se així als pocs antecessors seus que ho han pogut fer abans d’ell: John Quincy Adams (1826), Ulysses S. Grant (1876), Calvin Coolidge (1926) i Gerald Ford (1976). És a dir, uns quants elegits atesa la joventut del país en el context internacional, però bastants si ho comparem amb la data de naixement d’altres nacions americanes, sorgides algun temps després i per això mateix espill en què reflectir-se. A més d’anteposar-se a la Revolució Francesa, la qual marca la fi de l’Antic Règim i l’inici de l’edat contemporània.
Clar que per als europeus, posem per cas, és una dada de valor relatiu en pertànyer a realitats polítiques molt més antigues. Una altra cosa és el que van suposar els EUA per a milions d’ells, una vertadera oportunitat per a surar a mesura que el seu territori s’expandia cap a l’oest, encara que l’annexió violenta constant de noves terres, comprades en ocasions, es fera a costa de la pròpia sobirania dels pobles indígenes/autòctons, perseguits i masacrats sense pietat, a banda de la introducció de centenars de milers d’esclaus de l’Àfrica subsahariana per a treballar les explotacions agràries del sud nordamericà o l’arribada d’altres destinacions d’allò més diverses a la recerca de futur.
Molt més s’ha valorat des del Vell continent el fet d’encarnar la primera democràcia moderna del planeta la nascuda al si de les tretze colònies, així com la seua Constitució poc després de la independència. La mateixa que avui regeix, encara que sorprenga que s’utilitzen lleis decimonòniques per a solucionar problemes actuals. En realitat, res no és perfecte, com el president que les recupera del baül dels records per aplicar-les en el segle XXI, el mateix que celebrarà el 250é aniversari del naixement del país de les barres i dels estels en un moment tan delicat com el present, i de la mà d’un personatge tan nefast.
Un quart de mil·lenni que ha donat per a molt: bo, regular i mal al país de la llibertat, el capitalisme i l’armament, sobretot des de mitjans de la passada centúria en què es convertí en potència incontestable fins a hores d’ara que -tan barroerament com impune- segueix reivindicant el seu paper hegemònic, o època daurada en versió actual, mentres imposa noves regles sobre el tauler internacional amb l’objectiu d’ingressar bilions en la seua economia.
El que és segur és que tot això esdevé en un estat injust i insegur per a molts dels seus habitants, un lloc incert per als turistes que s’arrisquen a la deportació, un sistema polític malalt en què els contrapesos democràtics no reaccionen de moment, un país on la democràcia corre el risc de confondre’s amb un règim tirànic. Al remat, l’ensorrament del ‘somni americà’ per obra i gràcia d’un tararot i dels seus influents corifeus, els mateixos que apostaren per ell i que l’acompanyaren un 20 de gener de fa un any a l’acte de jurament del seu càrrec. Ben visibles, com pot ser mai abans, al costat de l’home més poderós del planeta i un dels més irresponsables.