VENEÇUELA EN CLAU INTERNA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Com si fora una autonomia més, Veneçuela fa molts anys que entrà en el debat de política interna a Espanya. La dreta i, més tard, la més extrema incorporaren el país caribeny al debat públic després del famós retret de l’ara emèrit al malaurat Hugo Chávez. De fet, la forma d’adreçar-se al mandatari bolivarià no deixava dubtes d’una personalitat que, un poc més tard, se’ns desvetlà bastant més autoritària que el caràcter trempat amb què era tractat habitualment per la premsa afí -la major part del col·lectiu- a la seua figura i personalitat. El juancarlismo, en diuen.

Des d’aquell moment paradigmàtic, en plena efervescència del comandant veneçolà posat a president del país, la dreta i el seu extrem -sobretot coincidint amb el primer govern de coalició presidit per Sánchez- no han deixat de mesclar aquell règim (a poc a poc més autoritari) amb les polítiques de l’executiu casolà. Fins i tot, mitjans afins com OKdiario i el seu infame director arribaren a falsificar premeditadament informacions que involucraven greument a Podemos i alguns dels seus membres més destacats.

Així les coses, acusar a l’executiu o a Pablo Iglesias i altres de bolivarians pròxims a Chávez o Maduro ha estat la tònica durant anys fins avui mateix en què també han unit al grup a l’expresident Zapatero, mediador en aquell estat convuls, i a l’exministre Ábalos, ara en presó. Un mantra de què han participat des de Feijóo fins a Mazón (descanse en pau, amb la consciència bruta), passant per l’estrella emergent del PP, Isabel Díaz Ayuso, potser la que més ha insistit en aquest assumpte juntament amb la relació filoetarra amb HB-Bildu. Per descomptat que també ho ha fet i fa VOX, amb l’Abascal d’ariet i tot el seu seguici ultra (que no Ultravox, un magnífic grup anglés new wave).

Avui, sense Chávez ni tampoc Maduro enmig -ja sabem massa bé com se les gasta un tipus semblant a ells en estrafolari, amb la petita diferència de que presideix la primera potència mundial fins el moment-, les dretes han quedat de sobte fora de joc: el PP perquè ha desaparegut el mantra (més encara amb la nova presidència de Delcy Rodríguez i, amb ella, el mateniment de l’estat de coses anterior al segrest de Maduro) i VOX perquè fa de llepaculs oficial i franquícia de Trump a Espanya i traga amb el que faça falta per tal de no abjurar del lamentable ideari del nordamericà, per nefast que siga per als interessos del seu propi país i de la Unió Europea.

Quina desgràcia patim ací en tindre, en el seu conjunt, una ideologia tan escorada a la dreta que sembla nascuda d’un franquisme extemporani alié a tota lògica, lluny dels paràmetres de la moderació, l’educació i d’un mínim de seny en benefici d’una ciutadania farta d’exabruptes (gran part  d’ells sense cap sentit ni raó de ser a falta d’iniciativa política), al capdavall, retroalimentada pel rancor i l’odi -en realitat la impotència- en no poder assolir el poder, ni tan sols a qualsevol preu.

El colp en la taula perpetrat per Trump fa tremolar de passada Llatinoamèrica, Cuba en primer lloc en privar l’illa de l’energia veneçolana, però també Europa amb Groenlàndia en el punt de mira a l’espera de la reacció russa i xinesa en aquest nou ordre mundial que s’albira pròxim. Moviments que han acabat per descol·locar tant al PP com a VOX, que, acostumats a un tipus de discurs profundament malaltís i calumniós, ara no saben a quin sant encomanar-se per seguir desqualificant un govern legítim, malgrat els seus erros i a prop del seu epíleg camí dels vuit anys de resistència numantina.

Si el votant no sap llegir el que passa a pesar de les evidències flagrants, ací no farà falta la intervenció directa de Trump. Amb el seu col·laboracionisme gratis et amore serà més que suficient, encara que siga altament lesiu per a un estat lliure i democràtic per millorable que hi siga, sobretot per a la seua ciutadania socialdemòcrata. Quelcom que, multiplicat per 27 països, pot obrir un meló que els Estats Units d’Amèrica devoraran sense cap contemplació. Eixa nació en primer lloc i sense mirament, amb els russos mossegant a l’os i Xina a l’expectativa per repartir-se un botí tan apetitós. Compte!