El llegat artístic dels pintors Rafael i Víctor Cardells a Meliana

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

En la meua trajectòria com a historiador de l’art, dedicada sobretot (però no en exclusiva) a la pintura, la decoració i l’arquitectura valencianes des de les acaballes del segle XV fins a les postrimeries del segle XVII, bussejar en els arxius, els museus, les col·leccions i els edificis religiosos, així com manejar la historiografia del període, han estat una labor constant a la recerca de noves dades, informacions i certeses per tal de proporcionar anàlisis i lectures renovades sobre la seua evolució i els seus protagonistes en el seu context. Una tasca, no exempta de dificultats, que s’ha saldat fins el moment en un millor coneixement de les peculiaritats de cadascuna de les temàtiques objecte del meu interés.

D’igual forma que eixe llegat pretèrit, cada volta més llunyà, va sent millor conegut gràcies a la incansable labor tant meua, molt modestament, com sobretot dels meus col·legues, també és ben cert que -curiosament, però a l’inrevés- una bona part del patrimoni cultural de caràcter artístic custodiat als domicilis i els tallers de multitud d’escultors i pintors estrictament contemporanis resta totalment desconegut als ulls dels historiadors de l’art d’avui. Tant és així que és fàcil comprovar la ingent producció que, acuradament classificada i documentada, alguns d’ells guarden a l’espera d’un reconeixement professional que mai no arriba quan caldria, en especial quan traspassen la vuitantena i inclús freguen els noranta anys d’intensa vida productiva.

Els casos de Rafael i Víctor Cardells -que ara trac a col·lació- no són més que una de les moltes puntes d’iceberg d’un paisatge creatiu tan incommensurable com, tristament, desolador, precisament perquè atresoren obra pertanyent a etapes molt prolongades de trajectòries més que consolidades, que han rebut el reconeixement públic durant gran part del segle XX i el que va de la nova centúria. És a dir, no estem parlant d’aficionats, precisament, sinó d’artistes que han anat exposant la seua creativitat de forma individual o col·lectiva (inter)nacionalment, a banda, clar està, de la producció que decora nombrosos edificis de caràcter civil o religiós pertot arreu, per no esmentar la que hi ha en museus públics i col·leccions privades.

Artistes reconeguts, vaja, que, en edat de senectud -a pesar que alguns segueixen a peu d’obra, incansables-, es troben davant el dilema agredolç de no saber quina destinació coherent donar-li a anys de treball, independentment del destí dels centenars o dels milers de peces que han pogut vendre, donar o cedir en el seu moment. Com deia, un patrimoni ingent, impossible d’avaluar pel seu valor intrínsec, que, en el cas que -quan arribe l’hora- puga trossejar-se entre els seus hereus diversos, començarà a disgregar-se i córrer el perill de perdre’s difuminat en cadascuna de les seues destinacions.

Per tal d’evitar-ho, i no deixar que contribucions tan importants a la cultura contemporània dels nostres pobles i ciutats es disgreguen per sempre, el paper de les institucions públiques és de vital importància, ja que disposen de mitjans suficients per tal de conéixer la seua realitat, valorar-la com cal amb l’ajuda d’experts i actuar decididament per allò de preservar eixos valuosos llegats, creant col·leccions museogràfiques, llocs adients on conservar eixos rics fons artístics i, si pot ser, exposar-los convenientment al llarg del temps. Si, a més a més, com en el cas dels Cardells, pare i fill especialment, l’obra individual i mancomunada podria conviure harmònicament en el seu domicili primigeni -una autèntica casa-museu, poc coneguda i menys encara divulgada, a pesar de la seua popularitat des de fa una centúria exactament- [vegeu la il·lustració de la capçalera], resulta imprescindible que les autoritats municipals prenguen cartes en l’assumpte, s’interessen per conéixer la seua idiosincràsia i valoren la possibilitat real de crear un espai museogràfic dedicat a al nissaga en el lloc ideal per a fer-ho. S’estalviaríem deixar passar una oportunitat immillorable que parla de pintors que han deixat la seua empremta durant un segle sense interrupcions.

Un espai que, adquirit pel consistori o arrendat d’acord plenament amb la família Cardells, si fora el cas quan arribe el moment, dotaria a Meliana d’un nou espai cultural digne de ser conservat, conegut, divulgat i convenientment publicitat. On es conserve, per a difondre-la i estudiar-la perpètuament, l’obra dels dos artífexs, complementant òptimament altres espais artístics i culturals de la població. Una iniciativa que encara enriquiria més el projecte si també s’eixamplara progressivament amb l’adquisició de peces artístiques d’altres col·legues locals en una situació semblant. Al remat, un deure pendent en societats avançades com l’actual, necessitades de referents culturals propis que ajudaren sobre manera al seu progrés i sensibilitat.

Una societat plenament madura és la que sap valorar com cal el que alguns dels seus integrants han estat capaços de realitzar mercès al seu enginy i creativitat, alhora que donar a conéixer la seua població natal o adoptiva allà on han treballat, exposat o destinat la seua obra.