EL MÓN EN FLAMES
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Enguany ha començat tan convuls com va expirar l’anterior, desfent de soca-rel els desitjos i anhels d’hom perquè l’any nou fora certament millor. I és que els desastres humanitaris esdevinguts i la seua transcendència durant l’any passat no és que han deixat la seua empremta en l’actual -que vaja si l’han deixat-, és que han marcat el seu rumb i, veient només el transcurs d’aquests primers dies, el seguirà marcant in crescendo. Palestina, Veneçuela, Iran -entre altres més menys mediàtics- ho demostren fefaentment, sense oblidar que també estan en la corda fluixa Cuba, Colòmbia, Mèxic o Groenlàndia per part dels Estats Units d’Amèrica, Ucraïna per la russa i Taiwan per la xinesa.
Com deia, un món incandescent en què ningú resta sa i estalvi, doncs tot està entrellaçat i corre el risc de desencadenar-se un reguer de conflictes cada volta major, on les armes siguen el factor determinant per a resoldre’s a conveniència de part, mai de l’interés general. Sobretot, quan s’ha inaugurat un període en què l’ambició que genera l’avarícia per controlar definitivament els recursos s’ha acabat imposant al diàleg, la diplomàcia i a tot allò internacionalment acceptat fins ara des dels organirmes internacionals, conscientment dinamitats i fora de combat.
Un context aquest que, lluny de persuadir electors com els espanyols -posem per cas-, sembla tenir la seua continuïtat en clau interna, on el vot a l’extrema dreta assoleix nivells ben preocupants, precisament la ideologia que referenda les antipolítiques trumpistes amb els ulls tancats, encara que siguen enormement lesives per a la majoria, i alhora combat sense desmai la socialdemocràcia (el sistema de cohesió social impulsat per la democràcia europea més just i equitatiu de quants hi han en vigor). El que fa perillar molt seriosament el benestar aconseguit al Vell continent, molt per sobre de qualsevol altre existent als mateixos EUA, Xina i Rússia, els estats armamentísticament més poderosos. Benestar del que es beneficia l’economia xinesa en el seu vessant comercial, però combaten enèrgicament russos i, ara també, nordamericans.
No ens cansarem d’assenyalar els ultradretans com a uns autèntics vividors, beneficiaris del sistema que detesten malgrat donar-los-ho tot: popularitat, vots i poder. Una colla d’engalipadors encarregats d’espargir odi i rancor com a úniques eines sobre les que sostenir-se i medrar fins cogovernar amb el PP per a desballestar premeditadament des de dins el sistema de llibertats que proclama la Constitució. Quelcom que practiquen amb vehemència i sembla que no importa els seus simpatitzants, convençuts -dic jo- de que així viuran millor. Els facha-pobres, com els coneixen a Xile, que, per fi, faran justícia de la bona en contribuir decisivament a carregar-se del tot la meritocràcia, les classes mitjanes i, també, la socialdemocràcia que, fins ara mateix, tant els ha ajudat a solucionar la papereta a diari, sobreviure dignament i emparar-se en tot un ventall de polítiques públiques destinades a l’educació, la sanitat i el benestar social universals.
Al remat, la ignorància, el desconeixement i la mala fe i consciència al poder. De la mà dels vertaderament poderosos ja esmentats -els únics beneficiats-, ansiosos de convertir la majoria en un ramat obedient capaç d’atemptar letalment contra els seus propis interessos, que no són altres que els de classe.