UNA OBRA D’ART O, SOBRETOT, UN TREBALL QUALIFICAT?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Allà per les dècades dels 70 i 80 del segle passat -dit així, sembla que el que vaig a contar és antediluvià-, un dels temes que sobrevolava l’art valencià a través de les investigacions dels professors i especialistes d’aquell temps era la manca de signatura de la gran majoria d’obres, més acusada quan més antigues eren, però una pràctica habitual -normalitzada en diríem- en els obradors fins al segle XVII, en què van apareixent a poc a poc. Per què no signaven aquelles peces que bastien generosament des dels seus tallers?

Senzillament, per diversos factors, com que: gran part de les obres -sobretot les més ambicioses, com els retaules- tenien contrast documental davant d’un fedatari públic mitjançant un contracte amb clàusules específiques, els artistes com els pintors no eren considerats com a tals sinó com artesans sense gremi distintiu propi, alguns tallers solien col·laborar en determinades obres mancomunadament depenent de la seua ambició/complexitat i, també, que, o l’estil de determinat obrador era tan peculiar que l’afiliació de les obres que produia portava el seu segell indiscutible (cas dels Macip, molt en particular de Joan de Joanes), o tot el contrari, en què determinada autoria acumulava clarament daltabaixos en l’execució.

En realitat, una sèrie de circumstàncies que expliquen que la firma del titular del negoci, pictòric o escultòric (extensible, posem per cas, als brodats i la ceràmica), no fora considerada necessària, sovint al contrari de l’orfebreria, atés que els orfebres com a col·lectiu força cohesionat treballaven sobre materials nobles molt costosos i per a una clientela molt específica, sovint selecta. Una qüestió que, d’haver-se produït amb certa assiduïtat, haguera ajudat sobre manera al seu estudi, anàlisi, evolució i classificació en clarificar-se la seua autoria, però que, en no ser així, fa que -a falta d’informació documental- els historiadors de l’art plantegem hipòtesis i teories a l’espera que, més avant, puga aparéixer l’evidència que ho constate. Tot i això, la nòmina d’artífexs desconeguts globalment, en saber de la seua existència i la seua participació en obres determinades però sense obra fefaent de la seua mà, és prou més abundant que la dels que sí ho són de forma integral en aparellar-se l’autoria a determinades peces conegudes (molt més encara si arribaren a consignar ocasionalment la seua pertinença, clar està, com esdevé amb els Osona, Roderic i Francesc).

Un panorama, en suma, que planteja estats de la qüestió sempre provisionals, susceptibles d’anar modificant-se a tenor dels avanços en la investigació. Encara que és ben cert que aquesta casuística que afecta l’art casolà es trenca sobtadament quan s’aborden les personalitats d’artistes provinents d’Itàlia des del segle XV, qui, en determinades ocasions, sí que signen les seues obres. Els casos, per exemple, de l’escultor florentí Giuliano di Nofri i del reggio-emilià Paolo da San Leocadio, en els inicis de la centúria i a la seua fi, esdevenen simptomàtics en l’escenari descrit abans, ja que ambdós -conscients de la seua activitat intel·lectual i de les innovacions que practiquen en un medi com el valencià, satisfetes econòmicament amb desacostumada generositat- no tenen inconvenient d’estampar la seua firma en algunes obres com a ‘GVLIA’ i ‘PAVLVS’, respectivament [vegeu les imatges de la capçalera]. Encara que eixa no siga sempre la tònica habitual, com després demostraran els Hernandos, pintors castellans que, arribats de la península dels Apenins només iniciar-se el segle XVI, tampoc signen les seues excel·lents creacions, a pesar de rebre uns alts emoluments en comparació als percebuts pels seus col·legues valencians.

A banda de la signatura, quelcom més habitual des del Quattrocento italià on l’humanisme havia impulsat i influït decisivament en la creació artística, es creu que l’autoria podia vindre també reforçada per l’aparició d’autoretrats en llocs secundaris i aleatoris d’algunes obres, precisament per la seua importància i significació per al titular de l’obrador, satisfet de la seua execució.

En definitiva, un status quo singular necessitat d’una reflexió més profunda que puga respondre a aquesta qüestió central: ¿es tractava genèricament d’obres d’art (tal i com hui les apreciem) o més bé d’un treball específic dut a terme per professionals sovint aliens a la seua transcendència artística present i futura? En la resposta definitiva roman la clau, no cap dubte. Mentrestant, ací queda plantejada la dicotomia de l’autoria refrendada o no per la signatura o, si escau, l’autoretrat i les seues conseqüències posteriors.