ELS JOVES APOSTEN PER UN RISC INNECESSARI?

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

“Joventut, diví tresor” és un refrany que la gent major sospira en ocasions per a rememorar allò passat fa tants anys que és impossible de recuperar. Una etapa en la vida de tothom que pren veritable dimensió quan forma part de la memòria, i aquesta s’ajusta en part a la realitat i en part a la percepció que tenim d’ella en comparació a com la viuen els joves al present. Per tant, una visió no del tot fidedigna, més bé alterada conscientment que ens transporta al pretèrit però alhora segueix viva en la vida d’altres. Quantes coses faríem ara, o no, de tornar arrere?, és una pregunta recurrent i prosaica que no paga la pena respondre’s en ser sabedors que és un exercici vacu, tant com fer-se castells en l’aire sobre un futur més o menys llunyà.

Tanmateix, aquest qüestionament plantejat ens serveix per a avaluar a la joventut que, inconscient que eixa etapa un dia passarà com ho fan les estacions, viu l’experiència de la millor forma que pot i sap, tal com ho férem els que els antecedírem. La diferència rau només en l’escenari, sempre canviant a mesura que passen els anys i, amb ells, esdevenen altres circumstàncies, sovint (molt) diferents. Com els que un dia fórem joves, els actuals s’adapten al que hi ha de forma que això és únicament el que els distingeix de generacions passades, les quals férem exactament el mateix per a sobreviure i poder contar-ho. Donant-se la paradoxa que, sent tots joves en una etapa irrepetible, el context -en ser força diferent amb el pas dels anys, sobretot des del darrer mig segle ençà- condiciona sobre manera el seu desenvolupament i, en conseqüència, la maduració i les expectatives d’uns i altres. En definitiva, sent inqüestionables les semblances en aquest període maduratiu, aquestes no s’ajusten a cap patró extrapolable que les faça comparables del tot.

La prova està en que quan la gent gran es planteja com actua la joventut a hores d’ara, part d’ella és comprensiva i manifesta que, segurament, faria el mateix atesos els múltiples reclams (materials, virtuals, sensorials…) que formen part de la seua quotidianitat, impensables absolutament fa uns pocs decennis. Clar que també n’hi ha que pensa al contrari i creu que com la seua adolescència i joventut cap altra és comparable i, més encara, cada volta empitjora més.

Sense entrar en polèmiques estèrils, doncs cadascú pensa el que creu i és respectable, veient la implicació política que una part de la joventut manifesta en els nostres dies, escorada -com se sap- més enllà de la dreta; una opció democràtica, com ho són altres en tant en quant és legal i està autoritzada, encara que posa en dubte seriosament el propi sistema de llibertats que garanteix la Constitució i aposta obertament per recuperar sinistres accions que créiem oblidades, en connivència amb les antipolítiques nordamericanes. Una flagrant contradicció que corre el perill de quallar en el poder en coalició amb el PP, com ha esdevingut i esdevé en algunes autonomies, focus de greus efectes, sobretot per a determinats sectors de la població, afectats directament per la deshumanització progressiva de les seues iniciatives, del tot disruptives.

Tot apunta que en les pròximes eleccions generals, siguen quan siguen, el binomi PP-VOX podrà satisfer -almenys en part- eixa efervescència ultradretana de no pocs joves, cansats de la socialdemocràcia i tot allò positiu que representa començant pel seu caràcter públic i universal, del nivell de vida dels seus majors, del benestar relatiu que gaudeixen els pensionistes, i, per descomptat, de l’explotació laboral (a pesar dels notables avanços des del ministeri competent dels últims anys en eixa matèria, mai suficientment reconegut), de l’encariment exponencial de la vivienda, de la Unió Europea (malgrat les oportunitats que posa a l’abast de tothom)… Encara que obrir el meló d’una opció tan radical puga tornar-se a curt termini en un bumerang d’efectes nocius, també o sobretot per a ells, difícils de calibrar ara per ara, però que no es difícil d’imaginar veient el que succeeix en altres països, començant pels Estats Units d’Amèrica sense anar més lluny.

Responent a la pregunta del títol, els joves que ara voten i després seguiran votant opcions radicals com la de VOX, com altres segments un poc més entrats en anys, s’estan equivocant i erraran més avant mentre dipositen la seua confiança cega en formacions buides, anacròniques, seguidistes i profundament inhumanes al servei del gran capital que les utilitza per a imposar sistemes econòmics depredadors, desproveir de drets la ciutadania i fer-se més infalible que mai ho haja estat gràcies al totalitarisme (encobert o no), la doctrina que ho fa possible.

Així les coses, ¿per què una part de la joventut vol permetre obrir la porta dels pressuposts públics a partits enemics del bé comú?