XIQUETS

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Van quedant menys d’aquells xiquets que van nàixer entre les dècades de 1920 i 1930, alguns centenaris, d’altres més nonagenaris i molts més octagenaris. Nascuts tots ells en temps d’Alfons XIII, Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil i els inicis de la postguerra, períodes vertaderament complexos a Espanya -si més no dramàtics- que, en primera persona, van viure i patir descarnadament. Ja que tots ells -actors convidats a funcions protagonitzades pels seus majors- van pagar cara la decisió paterna/materna d’augmentar el nucli familiar quan van iniciar una vida en solitari, independentment de la seua procedència i extracció social diverses. Tal com esdevingué abans, ho feu després i ho farà sempre, els xiquets mai no demanen vindre a aquest món, ni tampoc són responsables de les calamitats que els majors -per acció o omissió- els fem partícips; com succeirà amb ells quan, majorment en edat adulta, n’engendren de nous.

Tornant al principi, aquells que avui engalten la darrera etapa de la vida per lògica genètica, tal com les generacions posteriors a certa distància, tots plegats vaja, veiem alarmats com 112 anys després de la I Guerra Mundial, 90 de la Guerra Civil i 87 de la II Guerra Mundial el panorama internacional no pinta millor per a ningú, tret, com sempre, dels obstinats en traure-li benefici econòmic al patiment humà amb l’únic objectiu de ser més poderosos i acabar imposant les seues regles, la seua llei. En l’actualitat una elit de multimilionaris capritxosos que, alhora que sacseja violentament els seus emparant-se en haver guanyat unes eleccions, no té cap compassió cap a la resta de mortals, considerats literalment carn de canó en la seua totalitat, simplement per ser llatins, musulmans, europeus, asiàtics, africans… Ben mirat, la seua ambició il·limitada està anant prou més lluny que ho feren nazis i fascistes en alguns d’aquells sagnants conflictes, doncs només han tardat un any en posar el planeta potes per amunt amb conseqüències que no només pateix el món desenvolupat, també ho fa -i de quina manera- el subdesenvolupat, condemnat irremeiablement a seguir sent-ho més encara mentres milions dels seus habitants moren oblidats i en silenci en no arribar-los les ajudes, els aliments i els medicaments d’abans perquè així ho han decidit els que manen als Estats Units d’Amèrica en eixir-se’n unilateralment dels organismes internacionals. Una autèntica guerra silenciada que, malgrat saber-se, ningú no conta ni tampoc obrirà els informatius diaris; l’altra cara del periodisme -ni lliure ni independent- en mans de grans corporacions amb els seus interessos polítics i econòmics.

Aquells xiquets que visqueren algunes de les experiències més traumàtiques i dramàtiques mai viscudes per cap avantpassat seu, menys encara els seus descendents -criats en l’abundància responsable- observen des de la talaia de l’edat com s’ha tornat a obrir la Caixa de Pandora, i com el benestar i la solidaritat aconseguits a base d’esforç, sacrifici i altes dosis d’abnegació tornen a estar en tela de juí, impulsat sobre manera per un Trump fora de control d’efectes letals totalment imprevisibles i per les ideologies nihilistes que el seu exemple ha anat escampant pertot arreu en forma d’ultradreta. Al remat, els col·laboracionistes necessàris o quintacolumnistes que no deixen de reblar el clau de l’odi, el rancor, la injustícia i la calúmnia per acabar arrasant amb tot: primer amb el llegat dels nostres majors, després amb el nostre propi i, finalment, amb la il·lusió dels joves i la innocència dels més menuts: els xiquets.

No sé si arribem tard, probablement sí, però cal seguir insistint en els més joves per inexperts perquè òbriguen definitivament els ulls, deixen de faltar-los el respecte als més majors (una cosa és discrepar i una altra ben diferent és menystenir-los) i entenguen d’una vegada per totes que les quotes de benestar que gaudeixen mai les ha assolit cap avantpassat seu en el seu conjunt. Cap. Mai s’ha viscut tan bé en línies generals gràcies a la socialdemocràcia, com tampoc mai s’ha estat tan en perill deixar de fer-ho. Eixe i no altre és el dilema.