PER QUÈ LES VIDES NO VALEN EL MATEIX?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Si comparem les víctimes mortals hi hagudes en les protestes populars durant el mes de gener tant als Estats Units d’Amèrica com a Iran, comprovarem sense gaire esforç el valor d’unes vides truncades enfront de les altres. Mentre que als EUA n’hi hagueren dues de conegudes, a Iran n’hi han hagut -sense precisió comptable, segons The New York Times, de 28 de gener- entre 3.400 i 5.200, sent números que segurament seran superiors segons càlculs de dues ONG que treballen sobre el terreny. Una desproporció sideral entre dos països que representen una democràcia i una mena de teocràcia, ambdues en descomposició ateses les circumstàncies actuals. Unes xifres que encara són més esgarrifadores si ens centrem només a Gaza, en aquest cas producte d’una cruel invasió militar en tota regla des d’octubre de 2023, amb el beneplàcit de l’administració nordamericana.
Mentre Good i Pretti, els dos ciutadans estatunidencs abatuts tràgicament a Minneapolis, davant les càmeres per membres de l’ICE, esdevenen símbols de la resistència ciutadana enfront la política antimigratòria de la Casa Blanca fins a formar part de l’himne que ha interpretat The Boss -com a plasmació d’un rebuig visceral d’una bona part de la població-, els milers d’assassinats anònims perpetrats pels cossos de seguretat a les ordres d’Alí Jamenei reprimint les mobilitzacions contra el règim iranià semblen no assolir el mateix valor, a pesar de la sagnia. Deu ser que la nacionalitat -i la confessió- marca l’estatus, com succeix amb els palestins, assassinats en massa i condemnats a morir i desaparéixer de la faç de la Terra.
Al capdavall, fets consumats que constantment conviden a la reflexió quan -com no deixem d’assenyalar-, per a tirans capritxosos com Trump, la vida dels altres no té cap importància si no pensen i actuen com ell ho fa (i, amb ell, la seua família i els seus estrets col·laboradors al seu servei i, també, a peu d’obra), o es pleguen covardament als seus designis. En definitiva, com per altres raons esdevé a Iran, elits entestades en controlar-ho tot, imposar la llei del més fort per les armes, mentres israelians i àrabs -com els dels diversos governs emparats en la tirania del petroli- assoleixen cada volta més importància en la zona i en el context internacional, sense importar-los en absolut els drets humans ni, òbviament, el destí de palestins, libanesos, siris o afgans. Tan musulmans com els àrabs.
Per a més inri, Trump amenaça el règim de Teheran en tornar a bombardejar el país amb l’excusa peregrina de contribuir ara a alliberar-lo del règim dels aiatol·làs, per la repressió de les massives manifestacions contra el que representa. És a dir, el repressor que actua sense comtemplacions tant a Veneçuela com als EUA, ací envers la seua pròpia ciutadania, reprimint, al seu torn, als repressors de la població iraniana. Un desgavell que, en realitat, va a la recerca del negoci fàcil intervenint directament en altres països contravenint el dret internacional, i alhora recolzant dictadures com les àrabs per allò de ser multimilionaris a pesar de’encapçalar governs autoritaris i ser islamites.
Les vides, depenent del lloc, tenen un determinat valor o no en tenen cap. Així les coses, el que entenem per justícia tampoc es deslliura d’aquesta lamentable dicotomia.