PACO CORELL, L’HOME PACIENT

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Des que el conec, fa més de quatre decennis, dos vessants de la seua persona m’han cridat poderosament l’atenció -en veritat alguns detalls més, però em centraré en només dos-, la seua tenacitat i la seua timidesa. La primera virtut, al meu parer, és la que té a veure amb l’afany constant de superació, la que l’ha guiat a ser el millor estudiant, el millor torner, el millor dibuixant i el millor professor possibles fins a arribar ser un excepcional escultor. Això s’anomena mèrit i la meritocràcia és, sovint, la conseqüència directa d’una determinada procedència i de les seues circumstàncies quan u prové de la classe treballadora, eixa que ha de demostrar a diari la seua competència professional per a superar-se constantment i enfrontar-se a qualsevol tipus d’entrebanc. Una qualitat que ha forjat a foc lent al nostre protagonista com el ferro que tenaçment treballa fins a extraure d’ell possibilitats inaudites, impensables per a la col·lectivitat que, atònita, comprova una voluntat i sapiència excepcionals. Pel que fa a la segona sigularitat, la timidesa o introspecció, li ve com anell al dit i és part consubstancial de la seua personalitat en tant en quant es converteix en un signe de modèstia, almenys al meu entendre, una forma de ser que parla de la seua prudència i de saber escoltar abans de parlar i dir la seua. La qual cosa no exclou que quan Paco parla és per a expressar un pensament prèviament madurat i difícil de rebatre, si fa falta amb la contundència requerida.

Esforç, superació, capacitat, mestria, creativitat, compromís o generositat són adjectius qualificatius de què fa gala Corell, qui modestament es defineix com un aprenent, una mena de teloner en constant progrés, sobretot en comparar-se amb aquells a qui admira i reconeix com insuperables en el seu ofici: Chillida, Oteiza, Ibarrola, Chirino, Alfaro…, potser també Ugarte de Zubiarraín, de la seua mateixa generació.

Una lletania d’aptituds que aquell estudiant de metall modèlic de Jesuïtes anà consolidant de la mà d’un compromís social inquebrantable, progressista i d’esquerra, indissociable a la seua particular visió del món, des del més proper de l’Horta fins el més llunyà de caire (inter)nacional a través de l’amistat, l’estima i l’educació. Els tres pols que segueixen motivant i servint de guia inconfusible a un ciutadà de a peu sense plecs ni vores (tal qual les seues obres, ben perfilades i polides, absents de rebaves), clar i directe que no necessita alçar la veu per a ser escoltat i respectat en la seua sòlida argumentació plenament fidel i conseqüent amb la seua idiosincràsia.

Perquè els tres punts cardinals que he acabat d’esmentar -amistat, estima i educació- tenen correlació directa amb el seu sentit de la justícia, de la solidaritat, de la tolerància i del respecte amb el proïsme. Ètica ciutadana en estat pur que traspúa una desbordant creativitat com a fórmula artística per a seguir transformant una societat que, ensopida després d’una llarguíssima dictadura i alliberada d’ella mig segle més tard, s’enfronta a hores d’ara, confusa i atordida, al perill real d’una regressió i involució d’efectes perversos quan es menysté greument i sense cap argument el sistema de llibertats i garanties democràtiques, a banda del benestar que ha suposat i suposa la socialdemocràcia.

Com molt bé sosté Paco Corell després d’aquell afortunat invent anomenat ‘L’art a l’escola’, una iniciativa pedagògica d’alt vol engegada fa vora mitja centúria que no només transformà als seus impulsors i estudiants sinó que significà l’inici del que avui és i representa el seu propi imaginari artístic, tot i aprofitant la incorporació a l’ensenyament públic. Moment clau en la seua trajectòria, en consolidar la seua vocació escultòrica i dur a terme els projectes geomètrics dissenyats a la taula de dibuix, vertader punt d’inflexió per a poder plasmar-los en la superfície de metalls diversos i, finalment, en ferro mitjançant l’oxicorte, on la seua abundant producció assoleix el seu segell més distintiu i personal.

Una etapa consolidada feliçment quan es trasllada a La Closa i inaugura la nau que acull les seues cabòries, a més del seu instrumental (plasmada pel seu nebot, Santiago Monsoriu), i no para de deixar-se l’ànima en múltiples escultures que desafien l’aspror i duresa del ferro, des de poliedres i laberíntiques espirals impossibles, fins elements de la naturalesa o d’ús quotidià de gran originalitat i una variadísima gamma d’instruments musicals que li valen el reconeixement del Col·legi d’Arquitectes de València i poblar l’espai públic en ser adquirides per a eixa finalitat per les institucions públiques i les entitats privades. Un èxit que combina amb algunes exposicions monogràfiques i col·lectives en què mostra al públic del que és capaç en cada moment.

L’obra de Corell ha anat evolucionant i també s’ha inclinat darrerament per extraure les possibilitats pictòriques dels llenços blancs i impol·luts, conscientment retallats, mitjançant els pigments que elabora, des dels òxids amb què s’ha familiaritzat fins altres colors no menys impactants de progènie metàl·lica. Experimentació constant al servei d’una ment inquieta bolcada en aprofitar al màxim la seua saviesa acumulada.