FALLES I CAOS, EL PA NOSTRE DE CADA ANY

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Que un tal Morrissey -ex de The Smiths- haja suspés l’actuació a València aquesta mateixa setmana no ha d’estranyar ningú que conega l’historial d’espantades del britànic d’origen irlandés. Sembla ser que en són tantes i en tants llocs diferents que els seus fans no se’n refien quan la cartellera anuncia un dels seus shows. Com deia, vora quatre-centes cancel·lacions li reporten fama de cantant capritxós, com la que tingué lloc a Benicàssim en 2004. Qualsevol motiu -per nimi que hi siga- pot convertir-se en l’excusa perfecta. A València ho ha estat que, després d’un viatge en cotxe de dos jornades des de Milà, l’home no ha pogut conciliar la son en el cèntric hotel de cinc estreles en què s’hostatjava. Motiu esgrimit: els decibels hi haguts en una carpa pròxima amb motiu de les Falles.

El que conte és vox populi i entraria dins de l’àmbit de les anècdotes si no fora per la bojeria en què s’ha anat convertint aquesta festa popular, Patrimoni Mundial de la Humanitat. Una ciutat (amb la seua àrea metropolitana) impossible, impracticable i esquitxada per centenars de carpes, lluminàries, monuments, tendetes, bunyoleries… que esdevé en caòtica a mesura que s’acosten els dies claus, des de la plantà a la cremà sense solució de continuïtat.

Un bullici exacerbat que cada any posa a prova les sofrides costures de la capital i la paciència del veïnat, no necessàriament faller, que suporta més o menys estòicament de tot i a tota hora: sobretot, una contaminació acústica, lumínica i mediambiental insuportables que s’hi afegeixen a perilloses concentracions humanes que diàriament tempten la sort en mascletades, castells, ofrena, concerts… Per no esmentar la brutícia que, per tones, genera una massa que a la nit assoleix la catarsi col·lectiva, immersa en una voràgine festiva sense fi fins perdre el senderi.

Mentres que el trànsit s’acobla com bonament pot a les barricades acostumades, les estacions de ferrocarrils, metro i autobusos no donen l’abast, especialment en dies i hores crítiques. No parlem si s’interposa enmig cap tipus de vaga professional, quelcom habitual per la repercussió que pot tindre aquesta mena de protestes a causa de les molèsties ocasionades al ciutadà de a peu.

Tornant a l’inici, no crec que l’actitud de Morrissey haja traspassat fonteres. L’home és així i ja és massa conegut per les seues rareses com perquè un titular d’aquesta mena arribe a la premsa internacional. Tanmateix, el que no deixa de ser un assumpte menor té la seua importància analitzat-lo en clau interna, en què molts veiem com l’efecte Morrissey no ens deslliura de patir les conseqüències d’una festa que fa temps se’n va eixir de mare, sense que ningú hi pose remei i va camí de convertir-se en un autèntic suplici.