GOS LLADRADOR…

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Vistes les lamentables conseqüències de les erràtiques polítiques emanades d’un país tan poderós com els Estats Units d’Amèrica des de gener de l’any passat, mitjançant un govern a la mesura d’un president inclassificable, sent continguts i educats, en què a una fanfarronada en succeeix una de major fins a tensionar el món com feia dècades no s’experimentava -tenint com a aduladors a no pocs homòlegs i a una autèntica colla d’admiradors fanàtics esperant el seu torn de glòria efímera-, els resultats no s’han fet esperar ni en els comptes de resultats dels que més tenen en primer lloc, ni, tot seguit, en els comptes corrents i/o les hipoteques de la immensa majoria de mortals en el sentit contrari. Uns quants viuen francament millor mercès a la desgràcia aliena (aranzels-tenologia-armament-guerra) i la resta a l’inrevés (en forma d’inflació, pujada de preus, inseguretat), mentres -al bell mig- les vertaderes víctimes moren i pateixen per centenars de milers davant la desraó militarista d’agressors totpoderosos i agredits a la defensiva que només pensen en els seus interessos particulars, no en els de la població civil.

En eixe panorama, gens alliçonador, es troba immers Espanya i els espanyols, representats per un polític que no combrega ni amb Trump ni amb Netanyahu, com tampoc ho fa amb els aiatolàs -com sí que fan els seus opositors més significats: Feijóo i Abascal, escolanets del magnat immobiliari i del genocida hebreu, que quede ben clar. Una postura que aquests dos líders (i els seus correligionaris autonòmics, com a gossets falders) li refreguen per la cara a tothora adduïnt que el bolivarià de Sánchez està amb Hamàs i el govern iranià i no amb els bons de la pel·lícula. Ja m’entenen. Caldrà ser més que roín, nefast, per a intentar desqualificar miserablement a un estadista que si ha fet bé alguna cosa de profit a nivell internacional (i n’ha fet unes quantes) és estar en la part correcta de la balança. Ni més ni menys.

De fet, en l’actualitat tenim un govern de coalició en minoria que, a pesar de les seues naturals discrepàncies (vegen si no com se les engull el PP quan depén de VOX ací i allà), està convertint-se en un exemple a seguir per la resta d’homòlegs (extra)comunitaris davant la rebequeria pueril consentida de qui tracta com a vassalls als legítims representats d’altres estats i, també, als seus representats. Com a mostra un botó: recorden l’eixida d’Espanya d’Eurovisió? D’ací poc, els països que decidiren seguir amb la pantomima del festival tindran com a participant i competidor a Israel. I no fa falta esmentar què feu, fa i farà el seu executiu pel que fa a palestins, libanesos i iranians, veritat? Una decisió valenta, conseqüent i responsable que esdevindrà l’exemple a seguir, encara que una oposició salvatge s’enteste en retrucar-li a Sánchez pecats com l’original en la seua particular escalada d’oprobis a benefici d’inventari. Signe inequívoc de contradiccions a flor de pell que només es sostenen en l’insult, la mentida, la impotència i l’odi.

Gossos lladradors en el seu conjunt, molt més encara en clau casolana fins a límits insospitats, que només saben que lladrar seguint les maldestres directrius de l’altra banda de l’Atlàntic, posant-se a recer del costat fosc sense més (per pura i còmoda inèrcia) i oposant-se amb vehemència inusitada als interessos de la ciutadania, especialment en moments tan crítics com els actuals.

Del PP va nàixer Ciudadanos, del mateix partit sorgí VOX. Els de Ribera acabaren per desaparéixer de la faç de la Terra perquè, al capdavall, eren més del mateix, com un dia no llunyà esdevindrà el mateix amb els ultradretans, marques blanques d’un mateix tronc corcat incapaç de connectar per si sol amb l’electorat per a poder governar lliure de peatges i esclavituds impresentables i, sobretot, en benefici del conjunt de la societat, no de les elits d’aquest país ni, per descomptat, dels totpoderosos de torn, per cert, els de sempre. Cosa que sí que fa, en línies generals, l’executiu de Sánchez malgrat el poder de la fal·làcia instituïda com a únic argument i recurs indignes d’actuació.