REFLEXIONS AL VOLTANT D’UNA (PRESUMPTA) BIOGRAFIA
Albert Ferrer Orts –Universitat de València
Amolle aquestes paraules al Word neutre de l’ordinador després de reflexionar durant mesos sobre el futur llibre -ara realitat- dedicat a Joan de Joanes, d’autoria mancomunada; el pintor que morí sent famós encara que treballà de valent fins la senectut. Fama que li va acompanyar després de mort i que, almenys, s’allargà fins ben entrat el segle XIX en una Espanya fermament catòlica, apostòlica i romana fins al lleu, rendida a la suau dolçor espiritual que traspuen les seues taules i llenços. Un matís, aquest, que també es convertiria després en una llosa difícil d’alçar quan, fora de context, la seua producció concità altre tipus de reaccions ben diferents des del món de l’art.
Aquell pintor excepcional, subtil, l’esponja que tot ho comprenia i assimilava fins arribar a crear un estil propi tan poderós i influent sense haver de marxar fora passà, en línies generals, a millor vida. Una vida plàcida en el subconscient col·lectiu, bé és cert, però a poc a poc substituïda per la d’altres col·legues en voga (primer per contemporanis seus que sí viatjaren a Itàlia i després pels actuals que, com Sorolla, triomfaven pertot arreu). Placidesa en el fons fictícia que, a mesura que acabava el segle XX, anà tornant-se en cruel ostracisme en anar engrandint-se la figura paterna en detriment seu fins el punt de privar-lo de la genialitat de què havia gaudit dutant tantes centúries. Sobtadament, Joanes no només veié perillar el seu lloc primmirat en l’art casolà, també la seua inestimable contribució a la pintura espanyola com privilegiat abanderat d’un excels sincretisme en clau renaixentista forjat a València, quan el cap i casal encara es veia capaç d’engaltar amb solvència reptes com el descobriment d’Amèrica i l’incipient Imperi hispànic a pesar del fracàs de la Germania i les seues dramàtiques seqüeles.
Figura fulgurant que per si sola representa l’ocàs del Segle d’Or valencià, però que, alhora, enllaça amb l’altra centúria daurada, la de la cultura pròpiament hispànica, Joan de Joanes no ha deixat de reviscolar per mèrits propis des de fa vora tres decennis per mitjà de nous estudis que segueixen ponderant la seua poderosa empremta, que no pas la seua biografia, la qual es troba molt lluny de ser coneguda in extenso i que serà difícil de teixir com ens agradaria als historiadors de l’art. La documentació fins avui exhumada, per important que és, es pot qualificar de fragmentada i parcial a la força, mentre que la ingent producció pictòrica que encara es conserva d’ell esdevé la principal font d’informació sobre la seua personalitat. Una obra amb daltbaixos, inevitablement, que, seguida fil per randa pels seus deixebles i col·laboradors més propers (els joanescs), ha arribat a mesclar-se amb l’autògrafa, sobretot la de major qualitat, la qual cosa també ha perjudicat la seua consideració i predicament contemporanis.
Mai podrem escriure la biografia de Joanes a risc d’incórrer en inexactituds i convertir-la en novel·lada, sobretot si -davant la manca de més dades fidedignes- no es considera el seu context i els protagonistes que il·luminaren el seu camí des de menut, integrat al taller de Vicent Macip, el seu progenitor. Una labor que ha anat donant els seus fruits, però que també es troba allunyada de veritats absolutes en haver de retrocedir fins al segle XV en les seues acaballes.
El llibre a què ens referim, el darrer d’uns altres de gran vàlua des de 2015 ençà, segueix interpel·lant-nos sobre la gènesi afortunada d’un valencià universal -el primer considerat de forma unánime i amb tots els honors com a tal a nivell local-, al qual alguns ens hem proposat fer justícia sense desmeréixer, ans al contrari, als artistes de què s’inspirà i/o amb què va conviure quan el seu conjunt era considerat com a part de l’artesanat i, com tots ells, guanyar-se dignament la vida.
Joan de Joanes, mite del Renaixement. Nous estudis, certeses i hipòtesis versemblants (Afers, 2026) queda molt lluny de ser una biografia a l’ús -què més volguérem els seus autors-, només pretén seguir bussejant sobre el seu heterogeni món creatiu, les seues renovades fonts d’inspiració, l’ambient cultural que l’envoltà, la seua nissaga i la seua obra pictòrica. Al·licients que, segurament, no deixen indiferent ningú que el puga llegir (https://www.editorialafers.cat/ca/recerca-i-pensament/649-joan-de-joanes-mite-del-renaixement-9791387670251.html).