ROMA I NOSALTRES, ITÀLIA A VALÈNCIA
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
L’inigualable Elíes Tormo, impenitent historiador de l’art valencià, la curiositat del qual per aprendre mai no l’abandonà -tampoc en un període força dolorós per a ell com el de la Guerra Civil, en què va perdre dramàticament un fill i un gendre-, aprofità que es trobava a la Ciutat Eterna el 1936 quan esclatà el conflicte per a deixar-nos en dos volums Monumentos españoles en Roma; una mena de guia il·lustrada de l’empremta dels ciutadans de les Espanyes en la capital italiana. Un recorregut que, pel que fa als Borja -en particular als membres més distingits del llinatge-, han resseguit molts anys després tant Miquel Batllori i Felipe V. Garín com Ximo Company. Per no esmentar les valuoses apreciacions de Stendhal en el segle XIX i el que algunes guies per a viatgers aportaven al turista en temps passats, quan el Caput Mundi encara conservava major autenticitat que al present. Doncs bé, tot això i més encara, pel que fa a les valuoses fonts emprades per l’autor de Roma i nosaltres. La presència de valencians, catalans, balears i aragonesos a la Ciutat Eterna (Pòrtic, 2020), és el que un dia va proposar-se el geògraf Josep Vicent Boira quan decidí escriure aquesta nova guia actualitzada d’una ciutat tan familiar per als antics habitants de la Corona d’Aragó.
Un llibre, diria que imprescindible sense cap exageració, que traspua la profunda estima que Boira sent per l’antiga capital de tan vast imperi -sense el qual no s’entén Europa ni tampoc el món que vingué després d’ell-; volença que té la gran virtut d’amerar sincerament al lector només comença a fullejar el poètic pròleg d’Antoni Puigverd per a, tot seguit, introduir-se en algunes esglésies romanes principals i d’ací passar a recórrer la ciutat del Tíber, el primitiu Septimontium, mitjançant dotze rutes impagables, finalitzant aquest itinerari tan personal amb la visita a la perifèria romana.
I és que Roma, sobretot des de l’Edat Mitjana, ha estat per a la Corona d’Aragó un destí tan habitual com veritablement familiar, tant per als seus principals protagonistes (molts i diversos, com fàcilment se comprova a mesura que s’avança en la lectura) com per als actuals que mai no deixe’m de sorprendre’ns per poc perspicaços que hi siguem. Una ciutat que esdevingué, pel que fa als valencians que en concret hi residiren o la visitaren en algun moment, una mena de prolongació dels anhels del seu altre ego encarnat per València durant la seua esplendor en els segles XV i XVI; al capdavall, l’urbs que desitjà emular-la certament. Una llarga etapa d’intercanvis de tota mena que propiciaren una sèrie de transferències que encara són visibles tant a la vora del Tíber com del Túria.
Sense entrar en comparacions -que no venen en absolut al cas-, un modest punt d’encontre, o de trobada si se vol, en aquest cas de tornada, podria ser el que pretén mostrar l’obra Més subtileses renaixentistes valencianes a colp d’ull (edició revisada i ampliada, Ulleye, 2026), en què algunes de les moltes transferències afortunades arribades des d’Itàlia en eixe mateix lapse prenen cos al Cap i Casal, atés que la voluntat del llibre és servir d’improvisada guia històric-artística per al valencià de a peu que desconeix gran part d’eixe patrimoni primmirat llegat i compartit secularment encara visible.
Dues guies escrites per sengles acadèmics en qualitat de geògraf i historiador de l’art de la Universitat de València, respectivament, que, des d’objectius, interessos i dates diverses en llurs publicacions, tracten sobre els camins d’anada i tornada de persones, càrrecs, oficis, mercaderies, idees, llibres, obres d’art i d’arquitectura entre Roma, més extensament Itàlia, i València.